(Relat escrit a deu mans pel grup 1 de conte d'Escriptorium. Aquesta és una història de ficció. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.)
Al claustre del bisbat de Solsona el silenci era ensordidor. Ni els ocells no gosaven piular. Era el seu lloc preferit per meditar. Assegut en un banc de pedra, el bisbe Joan Nonat reflexionava sobre el seu passat més immediat i la seva decisió irrevocable. S’havia reunit dues vegades amb el Sant Pare: la primera, per exposar-li els dubtes de fe que l’havien envaït i la segona, per anunciar-li que havia perdut la seva vocació eclesiàstica i que no se sotmetria a cap exorcisme, com volia el Vaticà. N’havia practicat molts i sabia que no era el dimoni el que portava a dins. Faria pública la seva determinació en la roda de premsa que havia convocat. Només llegiria una nota molt breu i no respondria a cap pregunta. Imaginava que la notícia de seguida es convertiria en “trending topic” en tota mena de mitjans de comunicació i xarxes socials.
Havia promès silenci sobre els motius reals i ho compliria. Sabia que ni la Conferència episcopal, ni el Vaticà obririen la boca. Els mitjans de comunicació, sobretot els més sensacionalistes, iniciarien la recerca i captura del bisbe enamorat. Però ell i la dona que li havia robat el cor tenien previst desaparèixer sense deixar rastre.
En Joan Nonat havia saltat a la popularitat quan havia estat anomenat bisbe amb només trenta-nou anys, un fet inusual. En en una dècada i mitga de sacerdot havia estat el rector de cinc parròquies, a quina més important. Sent tan jove, hom preveia un bisbe progressista, però aviat va fer-los canviar de parer. Era conservador i amb idees radicals respecte a temes com ara l’avortament i l’homosexualitat. Tan bon punt va començar a exercir, va marcar territori amb les autoritats polítiques de la ciutat, i també amb alguns membres del món empresarial. No és que el càrrec li hagués fet pujar els fums al cap, senzillament era així, no enganyava. Era el bisbe i li encantava exercir el poder que el càrrec li atorgava. Aquest tarannà feia que inspirés dos sentiments clarament definits entre els que el tractaven: els que l’estimaven i els que l’odiaven. No hi havia ningú a qui deixés indiferent. Així havia estat des que havia entrat al seminari.
Només ell, i el seu amic Gilbert, que també era el seu confessor, sabien que aquest posat prepotent i distant per a molta gent era un mur que el protegia de mostrar els seus sentiments. Però els secrets que amagava el bisbe el convertien en un gegant amb peus de fang.
***
El refilet d’un rossinyol va violar el silenci del claustre, com un senyal que marcava l'inici d'una jornada complicada per al Bisbe. Es va aixecar. Feia dies que havia decidit què diria. Ara ja sabia també com ho diria. Faltaven dues hores per a la roda de premsa. Tenia temps.
Mentre s’apropava a la seva estança, el cap li va viatjar quatre mesos enrere, quan havia conegut la Georgina. No sabia ben bé per què havia anat a la conferència d’aquella ONG, dedicada a ajudar a mares solteres. Segurament volia conèixer els seus arguments per poder fer després un sermó i rebatre’ls. En el seu esquema mental estricte, la família tradicional era l’únic entorn on podia créixer una criatura sana. El tema de la conferència era la maternitat. La Georgina, directora de l’ONG, era la ponent.
Aquella dona, segura de si mateixa, ferma en les seves conviccions, el va impressionar. I quan els seus ulls es van trobar, alguna cosa se li va remoure per dintre. Era un sentiment nou, desconegut. Va pensar en el Gilbert, en els moments de confessió, en l’amistat més enllà de les convencions que els unia, però allò era diferent. Va sentir l’impuls de llençar-se al buit. I ho va fer. Per a ella, descobrir el punt feble del bisbe va ser com la satisfacció que devia sentir Dalila quan va tenir a les seves mans els cabells de Samsó.
Al cap de dos dies ja s’havien trobat sota els llençols d’una manera apassionada. La Georgina li va revelar parts del seu cos que ell desconeixia i li va despertar les ganes de seguir capbussant-se i explorant aquell nou univers. Que fos separada d’un infidel, amb dos fills i escriptora de novel·les eròtiques va deixar de tenir importància. I va sentir la urgència de parlar-ne amb la persona que més el coneixia i amb qui més confiança tenia al món terrenal. Des que van nomenar al Gilbert rector de la Vall de Boí, aquell indret s’havia convertit en el lloc idoni per a les confidències dels dos amics. Per això, en Joan el va anar a veure allà. Li volia explicar com se li havia capgirat la vida i desitjava de tot cor que ho entengués.
—N’estàs segur del que fas? —li va dir el seu amic— Si se sap, t’hi jugues la carrera. S’haurà acabat manar, decidir, en definitiva, tocar poder. I a tu això t’agrada, no ho neguis
El Gilbert el coneixia bé. Li parlava sense embuts.
—Ho sé. Però és més fort que jo. Haig de saber on em pot portar aquest nou camí.
—Tu mateix, crec que t’equivoques, però respectaré el que decideixis, com sempre he fet. —Era el que en Joan Nonat volia sentir.
—Ets la pedra angular de la meva vida, ho saps, oi?
—Ho sé, Joan, però… --va callar un moment i mirà el Pirineu nevat—
tot és tan complicat.
Van callar uns instants, el bisbe va sospirar i va traure les claus de la butxaca.
—Tornaràs aviat? —li va preguntar en Gilbert amb ulls plens d’anhel quan el va veure pujar al cotxe.
—Quan tu vulguis, Gilbert. Només hem de trobar el moment —va respondre en Joan Nonat.
En Gilbert va fer un somriure que li omplí el rostre. Però més enllà del gest, el bisbe Nonat va percebre una ombra de decepció en els ulls del seu amic i va intuir que alguna cosa s’havia esquerdat entre ells dos. Potser per sempre. Va sentir l’impuls de dir-li que tenia raó, que oblides tot allò que li havia explicat. Només va ser un instant, un únic instant. La Georgina l’esperava. La seva imatge entre els llençols, insinuant el seu cos nu, va eclipsar la del Gilbert amb el cap cot. La decisió estava presa.
***
Amb pas decidit va entrar a la seva estança, però abans de travessar el llindar, es va aturar i va contemplar el claustre per darrera vegada. Aquells arcs claustrals, el banc de pedra, les passejades mentre orava restarien per sempre més en la seva memòria.
Era conscient que tan important com el contingut, era la posada en escena: faria una mirada inexpressiva, perduda en l’infinit, cap al fons de la sala. Es va refermar en la seva decisió de no admetre preguntes. La sortida seria ràpida, però no precipitada, ben digna. I després, lliure! Desapareixeria de la faç de la terra i que el busquessin!
Es va aixecar, es va apropar a la finestra i, mirant més enllà, a l’horitzó, un cúmul de pensaments i records van anar desfilant desordenadament. Amb un somriure sorneguer i divertit pensava que per fi perdria de vista les avortistes pesades i que els LGTBI deixarien d’emprenyar-lo. Encara va recordar el diumenge que tota aquella munió de cridaners van irrompre a l’església, enarborant pancartes insultants mentre ell oficiava, just en el moment que començava l’homilia al voltant de la frase: “Els darrers seran els primers al regne dels cels”.
Tampoc trobaria a faltar les rutines religioses, com brandar el salpasser damunt dels caps de gent avorrida i mediocre el dia de Rams a la plaça Major. O bé alguns sermons d’obligada ortodòxia, adreçats només a satisfer quatre feligreses beates.
Però li sabia greu deixar la bona feina que havia fet ajudant els homosexuals a trobar el seu camí amb les teràpies de reversió.
Tot havia començat la tarda que la Victòria se li va agenollar al confessionari, i amb l’expressió angoixada que ell va entreveure a través de l’enreixat, li va etzibar:
—Pare, tinc un problema a la família, em sembla que el meu fill petit, en Jan, té tendències sexuals poc recomanables.
—Què voleu dir amb això, Victòria? Que freqüenta algun prostíbul, que surt amb moltes mosses i que hi té relacions sovintejades?
—No, pare, si fos això, rai! No tindríem cap problema. Vull dir que surt amb nois.
—Deu tenir molts amics…
—No, que té “nòvios”, que se sent atret pels homes, vaja, ja m’entén, que és gai, pare, gai!! —va exclamar la Victòria tot escapant-se-li un esgarip.
—Sí, noia, sí que aquest és un problema molt greu, més aviat una malaltia. Veuré què hi puc fer.
Recordava que havia llegit a la premsa que en una parròquia d’Alcalà es posava en pràctica un programa de reeducació per a joves amb conductes sexuals desviades. Va contactar amb els organitzadors per informar-se de com funcionava i en va organitzar la rèplica amb la Bet, la psicòloga. Van llogar un local als afores del poble i van iniciar l’aventura. En deien “Tallers de reeducació en l’amor: adreçats a joves amb desorientació sexual”
Acompanyats pels pares fins a la porta, els joves s’endinsaven en un antre sòrdid, fosc i mal ventilat. Es tractava de crear un ambient irrespirable i angoixant per tal de no deixar cap escletxa al plaer. Calia recórrer a tots els mecanismes que ajudessin a fer conscients aquells nois de la seva confusió i desorientació. Calia mantenir-ho en secret, perquè la societat no ho hauria entès. I també calia forçar-los a penedir-se per, finalment, fer-los canviar de tendència. Si era necessari, per reblar el clau, es podien propiciar relacions sexuals amb dones, encara que fossin pagades.
Li va venir a la memòria el dia que la Bet va iniciar una sessió de teràpia:
—Nois, avui ens toca escatir quins problemes hi ha sota la superfície d’aquesta malaltia que patiu, esbrinar-ne les causes profundes: potser la relació amb els pares?, la carència d’una figura masculina estable?, la relació amb els germans?, gelosies de la infantesa? Jan, podries començar tu la ronda.
—Bé… —En Jan va contestar dubitatiu—, jo no he vist res d’estrany... la mare sempre és a casa, manant i organitzant. El pare no hi és gairebé mai, treballa fora, hi ha dies que arriba molt tard. De vegades criden i discuteixen…
Pobre nano, potser aquest era el problema soterrat, havia pensat el bisbe, i pobres els joves que no ho superen. De cop, la seva expressió esdevingué difícil i opaca, les celles arrufades, els llavis contrets. Però bé, seria el preu que paguen els febles que no resisteixen la reeducació, incapaços de reconèixer que han transitat per la via equivocada.
Al cap li venien flaixos de la seva pròpia infantesa: un home furiós, sacsejant un cinturó, que perseguia un nen atemorit pel passadís llarg de casa, la cridòria de pare i fill barrejant-se amb els plors de la mare. De tot plegat en volia parlar més amb el seu amic Gilbert.
Sense adonar-se’n, immers en les seves cabòries, havia agafat els papers, s’havia aixecat de la cadira i es trobava palplantat a punt de traspassar la porta de la sala on es disposava fer la roda de premsa, la porta que el portaria a un canvi radical de vida. Va prémer amb força el pom i ai las!: “alea iacta est”, va pensar.
***
Mirant sense alè el llum del sostre, just en aquell moment, sense ni un bri de tensió, la Georgina va començar a parlar. Ell era ben lluny, no l’escoltava amb gaire atenció i sentia frases a mitges, però no tenia esma de parar-la. La seva veu era com un bàlsam. La Georgina anava xerrant, que si la mare, que si els seus fills, que si el taller de dones, que si els embarassos no desitjats, que si la Verge Maria, que si era contrària a l’avortament, que si les parelles que tenen fills grans, que si això, que si allò altre, que si el de més enllà. Però el cap del bisbe era com un colador, el que entrava per una banda en sortia per l’altra. Donava voltes als beneficis de la promotora quan va sentir la gran notícia:
—Senyor Bisbe —va dir la dona amb picardia i molta alegria—, estem embarassats!
Ell encara vagava perdut en els seus pensaments i no ho va acabar d’entendre: com es podia quedar embarassat? Però de cop va fer un bot, es va incorporar i va pensar: “Mare de Déu, quin mal de cap, quina mala passada! Això sí que no!”. Mig estabornit per la notícia, es va mirar la Georgina per si estava de broma.
—Perdona?! —va dir molt atabalat. I amb una veu glaçada, punxant, com d’alumini, va afegir—. No m’agrada gens que facis broma d’aquests temes. Ara no és el millor moment. Sembla mentida que et comportis d’aquesta manera.
La Georgina se’l va mirar amb perplexitat, va contraure la cara contenint la ràbia i el dolor i li va preguntar:
—Hem d’anar a buscar un Predictor perquè t’ho creguis?
El Joan, quan va adonar-se que parlava molt seriosament, no es va saber controlar, la va mirar als ulls amb ràbia i li va deixar anar:
—Mira, Georgina. No estic gens preparat per ser pare d’una criatura. Com tu molt bé saps!
Ella, que s’imaginava cap on aniria la conversa, es va voler avançar, dient amb contundència:
—No penso avortar, si és el que vols!
—Per l’amor de Déu, Georgina, Reflexiona! —va fer el Joan amb cara desesperada—. No et posis així, que no n’hi ha per tant. Buscarem una bona clínica, discreta i ben aviat ens podrem oblidar d’aquesta bogeria. Georgina, si us plau, pensa amb el cap.
La dona se’l va mirar rabiosa, es va aixecar del llit, va agafar els pantalons, la camisa, els mitjons, les sabates i les hi va anar llençant fora del dormitori, passadís enllà, mentre cridava:
—Desgraciat. Covard. Aprofitat. Mort de gana!
El va anar fent retrocedir fins a l’entrada del niu d’amor, empesa per la fúria del desengany. Palplantada al marc de la porta, veient com s’ajupia i recollia la roba, va tenir la sensació que no coneixia aquell home, que l’havia ben enganyada. Estava tan contrariada que li va deixar anar:
—Tu mateix. Si no ho afrontem junts, la premsa n’anirà plena. Fins i tot els donaré el titular: “De pare Nonat a pare Novell”. Et dono vint-i-quatre hores per decidir què vols fer!
A continuació, va tancar-li la porta als nassos. Es va sentir un cop sec, que va ressonar al cap del Joan durant una bona estona, mentre es dirigia al cotxe. Abans de posar-lo en marxa, immers en aquell silenci ensordidor, mal vestit, descamisat, amb les sabates descordades i amb el sentiment de trobar-se en un atzucac, va enviar un missatge al Gilbert, sense dir massa res, no fos cas que algú l’interceptés. “Et necessito. Tot s’ha complicat i no sé si me’n sortiré. Tu sempre has estat el meu àngel salvador. On ens podem trobar?”
Va agafar aire, va tibar el pom fred i la porta es va obrir amb solemnitat de roure. De seguida es trobà enlluernat pels flaixos i va entrar fent tentines a la sala on l’esperaven els periodistes.
***
L’olor d’encens li va fer pessigolles al nas. La remor dels periodistes i els clics de les càmeres li van fer urpades al cervell. Va endreçar els fulls que es disposava a llegir, els va alinear i va col·locar els palmells sobre la fusta de roure, a banda i banda dels papers.
No feia tants dies que davant d’aquella mateixa taula no hi havia ningú de la premsa, sinó tan sols el Joan Maria Vendrell. Fins aquella trobada, el bisbe Nonat havia estat l’amo del silenci que regnava al despatx, mentre cadascun dels qui hi anava en sortia esclau de les seves paraules. Però tot havia canviat aquella tarda en què l’empresari immobiliari havia entrat sense respectar els minuts d'elisió que el bisbe sempre imposava als seus visitants. Els feia esperar, callats i asseguts en una cadira més baixa que la seva, fins que feia veure que havia acabat de revisar alguns documents sobre la taula. Però el Joan Maria havia esbutzat la calma del santuari del Bisbe sense contemplacions. Havia entrat com un bou, havia posat els punys tancats sobre la part frontal de la taula que anys enrere havia regalat al bisbat i no s'havia assegut ni havia esperat cap salutació.
—Vull els terrenys abans que acabi la setmana, Nonat —al bisbe l'havia sorprès l'agressivitat de l'empresari, però no s'havia deixat acoquinar.
—T'ho vaig dir i t'ho repeteixo, no faràs cases de luxe en sòl del bisbat.
—Ja estava tancat quan vas arribar. Sabies les condicions. Ho has anat ajornant. No em prenguis més el pèl!
—L'Església no s'ho pot permetre, els fidels no ho entendrien —el bisbe va fer com que endreçava els papers damunt la taula, sense mirar a la cara el Joan Maria.
—L'Arquebisbat va donar el vistiplau. Com en totes les altres vint promocions que he fet per a ells! Però tu ets tossut com una mula! Els proveïdors m'assetgen. Et donaré el doble del que havíem parlat!
El Joan Maria estava a punt d'esclatar. El Bisbe va callar i va rumiar, col·locant els documents de forma perfecta dins d'una carpeta de color ocre.
—No és suficient. Els fidels no ho entendrien. Allà al bosc hi fem aplecs i trobades.
La cara de l'empresari envermellí, aixecà les mans de la taula i es clavà les ungles als palmells. L'olor d'encens del despatx li punxà els narius i el feu estossegar. Començà a aixecar els braços i a gesticular:
—Et creus omnipotent, eh? Et penses que ets indestructible, oi? Et creus que pots arribar a la comarca i fer-te l'amo i canviar-ho tot. Doncs s'ha acabat. A un bisbe en segueix un altre. I tu tens molts secrets a amagar. Però al Solsonès ho sabem tot de tothom! Però saps qui no n’està al cas, eh? L'arquebisbe no ho sap, aquell que t'estima tan poc, que et considera una nosa, un gra al cul, sí, perquè els teus estirabots posen en dubte la feina d'obertura que fan des de Barcelona —Joan Nonat va aixecar la vista per primera vegada i va veure els capellans que li sortien per la boca al Joan Maria—. A la Catedral no en saben res, de les teves calentures, ni de les que porten faldilles ni de les altres. Però això aviat canviarà. I tant si canviarà! Ja t'hi pots posar bé!
—Fora d'aquest lloc sant amb les teves amenaces! —va ordenar el bisbe, dissimulant la por que se li havia ficat al cos.
L'empresari va girar cua i va donar un cop de peu a la cadira on no havia segut. El tro de la porta en tancar-se va retrunyir dins del cap del bisbe i va esquerdar el món que s'havia anat construint amb maons de mentides i pilastres de secrets.
***
Els darrers dies havien estat complicats. Feia poc que l’havien citat a l’arquebisbat i ja va intuir que l’arquebisbe de Barcelona i president de la Conferència Episcopal, no l’havia convocat per felicitar-lo. Imaginava que la seva reunió amb el constructor no hauria caigut bé a la seu de la cúria. Ell i el seu superior no tenien bona relació i aquella entrevista ho hauria acabat de rematar. Hi havia molts diners pel mig i tenia les de perdre. Segur que en Joan Maria havia jugat brut. Els diners eren molt més poderosos que la fe i els vots. Però ell, Joan Nonat, no era un home de recular, aniria fins al final amb totes les conseqüències.
Abans de pujar les escales de la Catedral, va enviar un altre missatge al Gilbert. No li havia contestat cap dels anteriors i estava preocupat. Tot i que sabia com estava d’ocupat el seu amic a Boí, se li feia estrany que no digués res. Va mirar la pantalla. El missatge no havia arribat encara al Gilbert. Va guardar el mòbil, va agafar aire i va pujar els esglaons de dos en dos.
L’arquebisbe, un home d'aspecte pausat i tranquil, mirà una estona llarga en Nonat, abans de començar el seu discurs. El bisbe, però, coneixia bé aquella tècnica. Li havia donat molt bons resultats quan era ell el que seia a l’altra banda de la taula. No es va voler asseure. L’arquebisbe va parlar:
—Estimat bisbe, de vegades a la vida hi ha coses que són més importants que nosaltres mateixos, que ens transcendeixen. Ja sé que sou partidari de mantenir el patrimoni, però l’església no disposa sempre de prou recursos per fer l’obra que té encomanada, i ens caldria poder vendre aquests terrenys que impulsarien aquesta zona i ens dotarien dels fons necessaris per explicar l’obra de Déu.
—I engreixaria les arques de l’arquebisbat, oi que sí?
—Sobretot impulsarà el vostre bisbat, potser ho hauríeu de mirar així, i també beneficiaria a l’església catalana en general. I vos també hi sortiríeu guanyant, és la forma més intel·ligent d’abordar-ho.
—No penso vendre i menys a aquest preu —va contestar el bisbe,
L’arquebisbe va somriure i amb veu pausada respongué:
—No us hi podeu negar, Nonat, a vegades hem de renunciar a alguns dels nostres principis a canvi de poder mantenir el nostre lloc i no convertir-nos en escarni públic.
—M’esteu amenaçant? —li va contestar en Joan força enfadat.
L’arquebisbe, després d’una pausa llarga digué:
—Bisbe Nonat, malgrat tot el que sabem de vos, podeu seguir a Solsona.
—Tot el que sabeu de mi?
—Sí, tot, ho sabem tot, bisbe Nonat, i al solsonès també ho saben tot, però oblidem el que ha passat. Només us demanem que sigueu una mica més discret en el futur —en Joan va fer cruixir les dents i es clavà les ungles als palmells—. Sou un bon bisbe, i heu lluitat de forma ferma i activa contra el pecat.
—Però no n’hi ha prou amb tot això, voleu dir…
—…com molt bé sabeu la jerarquia és una condició immutable a la nostra mare Església.
—Excel·lentíssim, la dignitat està per sobre de l’interès, vos ho hauríeu de saber. De cap manera li vendré les propietats a aquest constructor corrupte.
—No és pas el que heu fet vos, oi, bisbe Novell? Si aquest és el vostre capteniment definitiu, ja sabeu com us correspon actuar.
En Joan Nonat era un home orgullós. Va girar cua i va donar un cop de peu a la cadira on no s’havia assegut. Va deixar l’arquebisbe amb la paraula a la boca i marxà amb un “M’ho pensaré”. De nou al carrer va respirar a fons, mirant la façana de la Catedral. Ara li semblava amenaçant i el feia sentir petit. Va treure el mòbil i mirà la pantalla. En Gilbert no havia rebut el missatge. Contrariat, va decidir anar-lo a veure i sense pensar-ho dos cops conduí cap a la Vall de Boí. La pressió dins del seu cap era cada cop major i tot i que no volia renunciar de cap manera i regalar-li les terres a aquell corrupte, va veure que tenia ja poques opcions. Volia parlar amb en Gilbert. Era l’única persona en qui confiava.
Quan arribà, al cap d’unes hores, no el va trobar a l’església de Taüll, ni a casa seva. Podia estar en qualsevol de les esglésies en què feia de rector, o donant l’extremaunció a algun feligrès en una masia remota. Així i tot, va preguntar pel poble i li van dir que havia marxat feia un parell de dies de la vall, però ningú no en sabia res més.
Va pujar al cotxe i enfilà la carretera de tornada cap a Solsona, donant voltes a què havia de fer. Ara no sabia amb qui parlar-ho. Ell, un home segur de si mateix se sentia realment angoixat i en perill per primer cop. No podia transigir, ell no era així. Renunciar a tot i començar de nou? Tenia diners estalviats, podia demanar perdó a la Georgina i començar una nova vida junts. Segur que la convenceria. O buscar en Gilbert.
En arribar a casa va trobar un sobre a la bústia. Sense segell. L’havien deixat en mà. De seguida va reconèixer la lletra menuda d’en Gilbert.
“Estimat Joan. Marxo. No sé si tindré forces per donar-te aquesta carta en mà o te la deixaré a la bústia. T’estimo i t’estimaré sempre, però no puc suportar que estiguis amb una altra persona. De l’arquebisbat m’han dit que saben de la nostra relació i no m’han donat cap més opció que marxar lluny. M’han trobat lloc a Sud-amèrica. Me n’hi vaig avui mateix, hi ha molta feina a fer i jo segueixo tenint fe i ganes d’ajudar. Sense tu, res més no em pot omplir. Amb tot el meu amor. Gilbert”.
El flaix d’una càmera el va fer retornar sense contemplacions a la realitat. En Joan Nonat va aixecar els ulls i va mirar l’audiència, com sempre per sota de la seva alçada.
—Us he convocat per dir-vos que deixo el càrrec de bisbe i totes les meves funcions a l’església. Només us diré que ho faig per motius personals, per amor a una dona, i que començo a partir d’avui mateix una nova feina i una nova vida. Gràcies per haver vingut. No s’admeten preguntes.
Es va aixecar i caminant a poc a poc va sortir de la sala sense dir res a ningú. A sobre la taula va quedar el clergyman, després de tants anys de dur-lo, i la carta de dimissió dirigida a l’arquebisbe. Va marxar del bisbat. Ja no hi tenia res a fer allà i hi havia coses urgents a resoldre. Volia recuperar la Georgina, era tot el que li quedava.
En arribar a casa d’ella, la dona obrí la porta i li va llançar una carta a la cara.
—No vull saber res més de tu, poca-solta, mentider fastigós, marxa d’aquí per sempre. —Li va tancar la porta als morros.
En Joan Nonat no entenia res, però va reaccionar, no podia perdre aquella última batalla.
—Si us plau, Georgina, obre’m la porta. Tinc diners, podem començar de nou allà on vulguis. Marxem d’aquí.
Georgina obrí una mica la porta. El gest el va animar i el va fer pensar que la podria acabar de convèncer.
—Ni tan sols ets capaç de demanar perdó. No vull veure’t més. Fote’t els teus diners allà on t’hi càpiguen. Són bruts, com tu!
El bisbe es va asseure a l'esglaó de la porta. Mentre llegia la carta, el seu rostre va anar canviant, a poc a poc. El seu món se li estava ensorrant. La missiva era anònima, però en sabia perfectament l’origen. Amb els ulls emboirats, va anar llegint paraules com homosexualitat, seminari, Gilbert, Georgina. Ho sabien tot d’ell, des de molt abans que fos bisbe, amb tots els pèls i senyals.
Des de la finestra, la Georgina veié com el “seu bisbe”, marxava amb el rostre desencaixat. Tan poderós feia poc, tan segur d’ell mateix. Se’l veia ensorrat.
En Joan Nonat va caminar amb les espatlles caigudes i els ulls humits d’ira i impotència cap al cotxe. Se sentia humiliat, avergonyit. Pujà al vehicle i va marxar, sense res, sense Gilbert, sense Georgina i sense dignitat. No li quedava ni tan sols esperança. Va conduir sense pressa, aparentment sense rumb. Fins que va arribar a l’abisme de la Llosa del Cavall.
(Autoria: Maite Santasuana, Sussi Feixa, Maria Antònia Bartolí, Agustí Quer i Cèsar Erill)