(Relat escrit a dotze mans pel grup 2 de conte d'Escriptorium. Aquesta és una història de ficció. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.)
En Joan havia anat a una entrevista a la cooperativa agrícola d’Ivars d’Urgell, la més gran de Catalunya. La Rosa estava segura que tornaria amb una bona feina. El noi havia trastejat tota la vida els camps ajudant el pare. Ho feia bé, però només quan li venia de gust. Als vint-i-un anys, s’acabava de graduar en enginyeria agrícola amb un expedient boníssim. —Us he de donar una notícia. M’han acceptat al Seminari Major de Lleida —digué en Joan així que van seure a taula.
—Au, va! No facis broma i diga’ns què t’han dit a la cooperativa —respongué la Rosa, rient.
—No hi he anat. Vinc d’una entrevista amb el rector del seminari. M’hi incorporo la setmana vinent.
—Però amb què surts ara? Has marxat a buscar feina i tornes amb aquest disbarat? —continuà la mare, desconcertada.
—A mi em sembla molt bé. Que es dediqui a l’església és una gran satisfacció. Som una família creient. Ho has parlat amb el mossèn de la parròquia? —afegí el Miquel, el pare, dirigint-se a en Joan.
—És massa jove. Primer que treballi i s’ho rumiï bé. No sé pas d’on li surt ara aquesta idea! —respongué la Rosa, sense poder dissimular el disgust—. Això és un compromís de per vida i no es pot decidir a la babalà.
—Sí, mare, està decidit —sentencià en Joan.
Al seminari, va compartir habitació amb el Gilbert, un noi tarragoní, apocat i molt tímid, una mica més jove i que també acabava d’arribar. Es van fer molt amics i van estudiar junts els dos anys de filosofia i els tres de teologia. Després d’ordenar-se sacerdots, van marxar plegats a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma per doctorar-se en Teologia.
Els van destinar a la parròquia de Santa Maria in Trastevere. El caos, el soroll i la brutícia de la ciutat eterna no li van agradar mai, però el llustre dels entorns eclesials que va poder freqüentar i aquella olor d’encens que s’hi ensumava per cada racó el transportaven a la Història Sagrada que havia estudiat de petit. I el van extasiar. Tot plegat, va desembocar en una personalitat làbil que ell amagava rere un tracte distant.
Se’n va anar amb texans i idees modernes i en va tornar seduït per l’ortodòxia del Papa d’aleshores, vestint sotana i clergyman. Inclús va trobar que alguns paradigmes preconciliars eren ben aprofitables en aquells temps de laxitud. Intentaria guarir els descarrilats, aquells de costums aberrants que omplien les ciutats.
Quan el Joan i el Gilbert van tornar a Catalunya, els van nomenar rectors d’alguns pobles de la diòcesi de Solsona. Es partien la feina. La manca de vocacions feia estralls i entre tots dos havien de cobrir les necessitats espirituals del Solsonès Nord. Molts dies sopaven junts amb l’excusa de coordinar les tasques parroquials. Però no compartien només àpats.
Les beates de la zona maldaven perquè els toqués el Joan. El trobaven atractiu i ben plantat. Duia uns vestits i unes camises negres de sastre bo amb uns clergymans impecables de blancs i ben ajustats. Els recordava la prestància de l’Anthony Quinn a Les sandàlies del pescador. L’afalagava saber-se desitjat per totes aquelles dones d’església. Havia deixat de vestir la sotana, però no les idees que havia portat de Roma.
—El mes vinent, m’anomenaran canonge de la catedral de Solsona —explicà durant un dels dinars familiars dels diumenges.
—Felicitats, fill! Sabia que arribaries lluny! Brindem! —digué, eufòric, el Miquel, omplint les copes.
La mare abaixà la mirada. Ella sempre l’havia somiat casat i amb fills. A més, li arribaven comentaris sobre en Joan que la intranquil·litzaven profundament.
Al cap d’un any, va fer el salt al palau episcopal per ocupar diferents càrrecs.
—El bisbe Serra està a punt de fer setanta-cinc anys i presentarà la renúncia per edat —comentà en una altra sobretaula a casa dels pares—. M’hi penso postular.
—Ets massa jove. No tinguis tanta pressa —li digué la Rosa amb brusquedat.
—Mare, seré el bisbe més jove d’Espanya! No et fa il·lusió?
—Em sembla que primer hauries d’aclarir el que ronda per la comarca i fer-te teus els feligresos, les monges i els capellans de la diòcesi —respongué amb fermesa la mare, aixecant la cullera i mirant-lo als ulls—. No arribaràs a bon port si condueixes de tort, Joan!
—Què dius tu ara? Fas cas d’aquestes enraonies tafaneres i envejoses? Si anomenen un bisbe nou, en té per anys i potser ja no li arribarà l’oportunitat! —intervingué el pare.
—Mare, m’acompanyaràs al Zara Santa de Saragossa? He de preparar el vestuari —reblà en Joan.
Al cap d’un parell de mesos, li va arribar la carta del Papa amb el seu nomenament.
—La cerimònia sacramental serà diumenge de la setmana vinent a les dotze. Vindran tots els bisbes de Catalunya i els mitjans de comunicació. S’ha de convidar la família i els amics —comunicà el Joan als pares i es quedà uns segons pensatiu mirant el no-res. Al seu cap, ja es veia entrant a la catedral amb tota la pompa, vestit amb la casulla, la mitra i agafat del bàcul. Gairebé podia ensumar l’olor de l’encens que escampava un dels acòlits.
—No t’amoïnis, d’això me n’encarrego jo —s’oferí el pare, emocionat.
***
Exercir de bisbe, però, no va resultar tan plàcid com s’havia imaginat quan el van nomenar. Les seves idees i les de l’arquebisbat havien xocat en gairebé tot. L’arquebisbe de Barcelona havia estat molt clar en la seva darrera conversa. L’església estava més afeblida que mai, la fe ja no era cega i els feligresos sempre estaven buscant respostes. Ningú no s’escapava del judici del clergat. Ni tan sols ell. S’havia de posicionar al costat de la seva diòcesi en temes tan espinosos com l’homosexualitat i l’avortament. Els aires a la cúria romana havien canviat, però ell conservava el biaix tradicional que hi havia respirat quan va anar a doctorar-se. Les seves conferències i sermons no eren tan “ortodoxos” com es podia esperar d’algú del seu càrrec. No va tenir més remei que acceptar fer aquella conferència sobre l’orientació sexual dels joves al centre “El nuevo amanecer”, una ONG dedicada a les mares solteres i “ovelles descarrilades“ de Solsona. El seu públic era un conjunt d’ànimes en pena que amb prou feines podien arrossegar els pecats. Al mig de la sala, asseguda davant seu, es fixà en una dona jove i bruna que destacava entre les altres i el mirava amb interès. Ja havia vist aquesta mirada moltes vegades. La sotana i el clergyman eren com un imant per a les beates. I també per a les pecadores.
Quan va acabar el discurs après gairebé de memòria al seminari de Tàrrega, la dona es va acostar amb l’excusa de fer-li algunes preguntes per documentar-se. Es deia Georgina i estava escrivint un llibre sobre exorcismes i altres mètodes de curació, li va dir. El va sorprendre que fos escriptora i també li va agradar. Per descomptat que li donaria un cop de mà i el que calgués, va pensar. Mentre parlaven, ella no deixava d’enrotllar-se els cabells entre els dits i de mossegar-se el llavi amb coqueteria. Aquella dona estava feta per al pecat. La seva boca faria embogir el mateix Jesucrist, va rumiar el bisbe.
Van quedar per veure’s en un parell de dies per parlar del tema en profunditat. Aquella mateixa nit va consultar a Google tot el que apareixia sobre la seva carrera literària. Escrivia novel·les eròtiques. En Joan va passar la nit neguitós, entre somnis humits i suors que amaraven els llençols. De seguida que es va aixecar, va enviar a la Vicenta, la seva fidel i devota assistenta, a la llibreria per comprar l’últim llibre de la Georgina. La fotografia de la contraportada no li feia justícia. Va pensar que era molt més bonica en persona. “El pecat de l’àngel” era una absurda història de l’eterna lluita entre el mal i el bé i molt sexe. Va devorar el llibre en una sola nit.
L’endemà, quan va trobar-se amb la Georgina, no es va poder aguantar per més temps. Gairebé no van parlar. El que de veritat els importava a tots dos no necessitava moltes paraules. Havien quedat a la sagristia. Entre sotanes i crucifixos li va arrencar la roba interior amb urgència. Es van convertir en dos animals en zel que amb prou feines podien contenir els crits de plaer.
Tots dos van saber que amb aquella vegada no n’hi hauria prou.
Quedar a la sagristia era molt arriscat. De vegades, la Vicenta semblava tenir ulls a l’esquena. Van pensar que seria millor quedar a casa d’ella quan els seus fills estaven a l’escola o a les extraescolars. Gaudien l’un de l’altre sense fer-se gaires preguntes. A ell li encantava el seu cos ple de corbes, càlid i generós del qual cada dia li costava més separar-se. Aquella dona el tornava boig. I no li importava caure una vegada i una altra en la temptació. I si això era pecat, estava condemnat sense remei. Acabaria cremant a l’infern. Però no mentre ho pogués mantenir en secret. A ella li encantava la seva manera salvatge de fer-li l’amor i també la seva tendresa. Mai no es cansava d’escoltar-lo parlar, i sentia com a poc a poc s’anava enamorant d’un home prohibit.
Al cap d’uns mesos intensos, la Georgina va voler donar-li una sorpresa. L’última vegada l’havia notat una mica distant. Va pensar que estaria bé recordar la primera vegada que van estar junts. Es va posar un conjunt de roba interior color morat que havia comprat a una botiga molt cara de Barcelona i va fer cap a la catedral. La missa estava a punt d’acabar, així que va seure en un dels últims bancs sense fer soroll. Ell la va veure de seguida i li va somriure.
A la Vicenta, que estava acomodada al costat de les altres beates, no li va passar desapercebut el somriure del bisbe. Va girar el cap i va buscar la destinatària del gest. En veure-la, l’envaí un atac de ràbia. No havia volgut fer cas la primera vegada que va veure la taca de pintallavis al seu clergyman. Trobar proves i més proves de la traïció del bisbe, però, l’havia fet canviar i li havia sembrat al cor una llavor de gelosia i odi. El dolor a les palmes de les seves mans en clavar-se les ungles la va fer reaccionar.
La missa havia acabat i gairebé no quedava ningú a la catedral. La dona també havia desaparegut. Encara amb l’olor d’encens impregnant els seus sentits, Joan Nonat va entrar a la sagristia. Quan va veure la Georgina asseguda a la calaixera tallada del segle XVIII, mig despullada, només amb aquell minúscul conjunt d’encaix, va pensar que no arribaria a temps.
La Vicenta va doblar les estovalles brodades de l’altar que havien començat a groguejar i els va guardar a una bossa per rentar-los i emmidonar-los més tard. Mentre es dirigia lentament a la porta de sortida, va recórrer amb la mirada cada racó de la catedral. Només quan va tancar la porta darrere d’ella, va deixar de sentir els crits i gemecs que sortien esmorteïts de la sagristia. Aquell lloc mai tornaria a ser el mateix.
El bisbe no es treia del cap el que havia passat després de missa el dia anterior. La Georgina el tenia embruixat i necessitava parlar-ho amb algú. La veu d’en Gilbert sempre el tranquil·litzava.
—Vull veure’t. Hem de parlar —va dir-li amb veu decidida a través de l’auricular.
***
Va seure sol darrere la taula, davant dels periodistes. Va acotar el cap i va entrellaçar les mans. Clavà els ulls en el discurs que havia preparat. En la sala es va fer un silenci sepulcral. Es va recordar de la seva primera missa. Ja aleshores sabia que l'amor i la fe anaven de la mà, però no va ser fins més endavant que va descobrir que l'amor també anava de la mà de moltes altres coses que, sovint, s’oposaven entre elles.
Encara que l'amor l'havia tocat de ben jove, al bisbe li havia costat aprendre a estimar. Era un acte de fe. El Joan sabia quina era la situació de la Georgina quan es van conèixer. Una dona separada, amb dos fills i escriptora de novel·les eròtiques no podia portar-li res de bo, semblava no tenir cap mena de salvació. Però aquell do que tenia la Georgina, l'art del sexe, com en deia ell, el tornava boig. El bisbe havia descobert el plaer carnal poc després d'acabar el seminari. Va ser durant el seu primer viatge a Roma quan el Joan i el seu company Gilbert van rebatejar el pecat com a un art. L’un era molt reservat i l’altre, massa vergonyós. No van aprofundir en la seva amistat fins que van posar els peus a la Santa Seu. Aquella ciutat li va semblar que era tant a prop del cel com de l’infern, i el deixà confús i desorientat. El vici habitava a totes les cantonades i la gent s’hi abocava sense mesura. De bon principi, s’esgarrifà mentre passejava pels carrers de la bella ciutat amb els seus companys. També es fixà que el Gilbert s’enrojolava amb facilitat, tant si el mirava una noia, com si algun home li demanava ni que fos l’hora. Se’n va compadir de com el sacsejaven la timidesa i la vergonya.
—Has de recordar que estàs per sobre d’aquesta gent —digué el Joan al Gilbert mentre caminaven cap al Vaticà—. Nosaltres som més a prop de Déu.
—Tens raó —contestà el Gilbert, encara vermell.
Després d’haver passat tot el dia pels carrers, el Joan s’acostà de nou al seu company.
—Què t’ha semblat? —li preguntà de manera més inquisitiva que curiosa.
—Diví —va dir el Gilbert, mirant-lo als ulls.
—Encara podria ser-ho més.
De camí a casa, els nous amics es van perdre pels carrers, tot xerrant.
L’amistat entre el Gilbert i el Joan es va forjar a base de dialèctica. Un posava sobre la taula una qüestió, i entre tots dos en treien tot el suc. Així van començar a parlar del pecat carnal. Ambdós reconeixien la seva naturalesa impura, però també la seva bellesa. En descobrir un sentiment compartit, tots dos van voler entendre que es podia estimar a Déu a través del cos, tan sols calia mantenir-ho en silenci.
El Joan recordava cada vegada que s'havia confessat per haver tingut pensaments impúdics, o per haver-se masturbat. Recordava les nits sense dormir i la calor que l'encenia sota els pantalons. Tot això ja quedava lluny. Havia après a abraçar l’amor d’aquella manera que havien definit amb el Gilbert.
La Georgina, però, li havia obert un altre món. La pell calenta, el cos voluptuós, la manera de moure's li mostraven una devoció que no hagués pogut expressar mai amb cap pregària. Les converses més agradables amb la seva amant sempre venien després del sexe.
—Hauries d'haver vist la cara d'aquelles dones després de l'homilia —li explicava el Joan a la Georgina, acariciant-li els cabells—. Les molt burres se m'han volgut encarar, reclamant el seu dret a matar els seus nonats! No s'esperaven pas que els meus feligresos les farien fora a crits —deia amb una rialleta.
La Georgina es desfeia amb la passió del bisbe. No només per com li feia l’amor, sinó sobretot per com donava sentit a tot el que pensava i deia. Li semblava que tot ell brollava en un desig que l’encenia en flames. Adorava al Bisbe i ell s’excitava només de veure com li brillaven els ulls a la Georgina. Cada cita culminava amb un orgasme i a cada trobada ella l’estimava més. Però l’amor mossega encara més fort que la devoció pel cos. Per això, per al Joan Nonat no va ser fàcil compaginar totes les seves passions. Si bé es veien sovint amb la Georgina, ella mai en tenia prou. De vegades, quan ell estava amb el Gilbert, rebia trucades inesperades.
—Què fas que no em dius res, Joan? —li reclamava alçant la veu per telèfon.
—Ja et vaig dir que aquesta setmana no ens veuríem. Tinc molta feina —contestava ell amb un to molest, mentre amb el dit sobre els llavis li deia al Gilbert que fes silenci.
—Ho sé, però em podries enviar algun missatge de tant en tant!
—Disculpa, és molt difícil ser a missa i repicar.
Així van passar els mesos, les setmanes, entre casulles i llençols suats. El Joan es desfeia en els seus desitjos i s’entregava a l'adoració que li tenien els altres.
***
—Com tots sabeu, l’amor a Déu ha marcat el meu camí des de fa més de vint-i-cinc anys. Ha estat un procés d’aprenentatge llarg i no exempt de dificultats que m’ha fet veure, gràcies a cadascú dels feligresos amb qui he tingut l’honor de coincidir, que l’obra de Déu està present en tots i cadascun de nosaltres. Tant és així que estimar-los, estimar-vos a tots per igual, ha estat una forma d’acostar-me al Nostre Senyor. Fruit d’aquest aprenentatge, i després d’un període de reflexió, de discerniment i d’oració, us he reunit aquí per comunicar-vos una decisió irrevocable.
Els periodistes que omplien la sala d’actes del bisbat van regirar-se expectants en els seus seients. Els joves redactors orquestra van col·locar-se la llibreta sota l’aixella per poder preparar la càmera de fotos. Tothom volia retratar el bisbe en el moment que feia el seu anunci, tot i que, en realitat, ningú no sabia del tot quina era la raó de la convocatòria.
Ningú tret de la Vicenta, que s’havia assegut en una de les cadires del final de la sala per passar desapercebuda. Mirava el seu bisbe i sentia un nus a l’estómac. D’una banda, sabia que havia fet el correcte. Però d’altra, sentia vertigen. Haurien pogut fer tantes coses junts, haurien pogut arribar tan lluny plegats. Estaven fets l’un per l’altre: eren el George Clooney i l’Angela Lansbury de la diòcesi. I ara tot era a dues frases d’acabar-se per sempre. Gràcies a ella.
La Vicenta escoltà les primeres paraules del bisbe i va recordar que feia només unes setmanes havia anat a la perruqueria Mary’s per trobar-se amb l’enllaç a qui havia d’entregar tot el material que havia acumulat. Es va sentir decebuda en veure entrar un dels secretaris de l’arquebisbe de Barcelona i president dela Conferència Episcopal. L’enviat anava guaitant els assecadors, les màquines per a permanents i els papers d’alumini per als tints com si acabés d’entrar a una nau intergalàctica.
—Pss! —va fer la Vicenta.
El jove secretari es va col·locar bé les ulleres sobre el nas i es va apropar a la pietosa informadora. A la Vicenta no li van caldre més de deu segons per saber que aquell novell havia acabat el seminari abans d’explorar els enagos de cap dona.
—Bon dia —va dir el noi, amb l’actitud d’un espia britànic en una pel·lícula de sèrie B—. Senyora Vicenta, vol dir que aquest és el lloc adient per despatxar?
La Vicenta va assentir i li va indicar amb la mà que esperés uns segons. Poc després van començar a funcionar els assecadors, el fil musical i els safaretjos de la perruqueria, tot alhora. L’estrèpit era eixordador.
—Aquí ningú no ens podrà sentir —va cridar la Vicenta a l’orella del jove secretari.
Ell va assentir i li va demanar si havia pogut recopilar informació. La Vicenta va passar-li el telèfon mòbil d’amagat.
—Ha aconseguit fotografies?
La Vicenta va assentir. El treballador de l’arquebisbat va fer anar el telèfon, d'un model antic, girant-lo d'un costat a l'altre per inspeccionar les imatges.
—Es veuen… una mica borroses.
—No ha estat fàcil, no ha estat fàcil —va dir ella, molesta—. El que he hagut de presenciar convivint amb el bisbe no li desitjo ni als agnòstics. Li ben asseguro que mai he estat tan a prop del diable com aquests últims mesos.
La dona es va persignar tot observant-se al mirall. Mentre el jove secretari enviava al seu propi telèfon les fotografies de converses de WhatsApp pujades de to i d'imatges paganes del bisbe Nonat, per dir-ho de forma no irreverent, la Vicenta va sentir l'impuls d'arrencar-li l'aparell de les mans, perquè a partir d'aquell instant, la seva relació amb el bisbe Nonat tenia els dies comptats. Havia de reconèixer que conviure amb el pecat, observar-lo de tan a prop, li havia produït una escalfor agradable.
No estava bé presumir-ne, però la Vicenta es considerava part d’un cos d’elit de cosidores formades per la congregació de les Auxiliars Parroquials. La seva raó de ser era dedicar-se en cos i ànima a les accions litúrgiques de l’església. Tot havia d’estar en perfecte estat per a la missa: les canadelles, les patenes, els copons o l’hàbit dels sacerdots. Aquella voluntat de servei i un perfeccionisme diví havien convertit la Vicenta en una de les feligreses més respectades de Solsona. La Vicenta s’havia guanyat la fama per mèrits propis i, una mica amb l’ajuda de Déu, el bisbe de Solsona no havia pogut resistir-se a tenir-la com a ajudant. Per això l’havia escollit també la Conferència Episcopal.
Ella s’havia acostat molt al bisbe i havia acabat coneixent els racons més secrets i foscos de la seva litúrgia. I no només la de la missa. S’adonava, com si els seus ulls tinguessin la facultat de radiografiar, de quan una porta que estava oberta després quedava entornada, de quan una túnica perfectament planxada després apareixia arrugada, de quan uns copets constants i compassats a l’altra banda de la paret no podien pertànyer a cap oració.
—Totes aquestes imatges volen dir que...? —va dubtar el secretari.
—Exacte, és molt pitjor del que ens temíem. Fins i tot pecaven per telèfon. I amb el mans lliures! Que Déu em perdoni, però vaig parar l'orella en més d'una ocasió. Els gemecs eren diversos i de timbres diferents, alguns més aguts, d’altres més greus…
La Vicenta va deixar a contracor que el secretari acabés de transferir tota la documentació. Sabia que a la Llum només s’hi arribava a través del sacrifici. En aquella ocasió, el sacrificat era el bisbe de Solsona. Certament, ajudant-lo a revestir-se abans de les misses havia acabat sentint una crida, semblant a la de Déu, tot i que de naturalesa molt diferent. Però els seus camins s’havien de separar. Pel bé de la fe, i perquè no li agradava ser el segon plat de ningú.
Amb aquell sacrifici, la missió de la Vicenta estava a punt d'arribar a la seva conclusió. Només faltava un últim acte de redempció, i per complir-lo, necessitaria paper i boli.
***
—Si Déu m’ha donat un aprenentatge destacable, és el de la coherència. Jesús en tots els seus actes va mostrar una gran tenacitat pel que fa al lligam entre els actes i la paraula. Com a humil servidor del Senyor que soc, tot i els entrebancs que la vida m’ha posat al camí per a convertir-los en aprenentatge, puc dir amb les mans esteses cap al cel, que mai he perdut la fe en Déu i prometo seguir servint-lo en la mesura del possible. De la forma que em sigui donada, amb la màxima coherència entre els meus actes i les meves paraules, però sent sempre un súbdit digne del Senyor.
Una gota de suor freda li regalimà lentament pel front. Eixugant-se la cara amb un mocador de fil, va recordar el diumenge anterior. A la ciutat no hi quedava ni una ànima. La Georgina, a casa, esperava impacient la visita d’en Joan. Després de fer el sermó havia promès que la passaria a veure. Normalment, farien una cervesa a la cuina, a peu dret, i acabarien fent l’amor apassionadament al sofà, però aquesta vegada era diferent. Pintant-se els llavis d’un vermell provocador, imaginava la reacció d’ell mentre s’acaronava la panxa. Trencant la quietud, va passar pel carrer el motor revolucionat d’un cotxe. Era ell, la Georgina coneixia el soroll del Renault Megane que conduïa. Va dirigir-se cap al balcó, va mirar entre les cortines i, en veure’l a la porta, va córrer a pitjar l’intèrfon. El bisbe va pujar les escales amb parsimònia. Darrere la porta, la Georgina n’escoltava les passes apropant-se.
De seguida que el Joan va travessar el llindar, ella va tancar la porta de manera sigil·losa i ell se li va llençar als braços. La Georgina li va fer un petó i agafant-lo de la mà el portà al sofà. Es va asseure i li va dir que l’acompanyés
—Seu aquí, vols? T’haig de dir una cosa important —ell, però, va anar cap a la cuina a buscar begudes, com d’habitud.
—Vols una birra o prefereixes un vinet? —va cridar amb la nevera oberta.
—Prefereixo una copa de cava.
Des de la sala, la Georgina va sentir el “plaf” que va fer ell obrint l’ampolla de cava. Tot el pis feia olor d'encens, ella sempre en cremava quan venia el seu amant. Es va sentir tranquil·la. Tot anirà bé, va pensar.
—Carai! Què celebrem? No t’hi poses per poc, eh! —va dir rient mentre s’atansava a la sala amb dues copes de cava.
—Joan, si déu vol, aviat tindrem un nadó. Estic en estat de bona esperança —va dir-li mentre somreia i s’acariciava la panxa.
Va aixecar-se del sofà per acostar-se al Joan, que havia quedat immòbil davant de la televisió. Va agafar-li la mà, grossa i fina, i se la va posar a sobre el ventre. Amb rapidesa, però, ell va apartar-la mostrant rebuig. Va deixar la seva copa de cava sobre la taula auxiliar i es va separar de la dona unes passes.
—Trucaré al doctor Puigdellívol, ben segur que ens fa un raconet. És discret, no pateixis! —El Joan regalimava suor i s’anava eixugant amb les mans. S’havia quedat quiet i mirava la porta del pis, al final del passadís.
—No et preocupis, jo prefereixo anar amb la llevadora que m’ha portat els altres embarassos. Què tens? No et fa il·lusió?
—Llevadora? De què estàs parlant, Georgina?
—Com?
—En Puigdellivol farà que aquest malson acabi. No em puc creure el que m’estàs dient! Podies haver vigilat més! Soc bisbe!
La Georgina se’l va mirar estranyada. Va baixar les celles, deixà també la seva copa a la tauleta i l’apuntà amb el dit.
—M’estàs demanant que avorti?
—A veure, un moment, Georgina, el que vull dir és que…
—Ja sé el que vols dir, ja! Tu, que sempre t’has omplert la boca parlant del genocidi dels infants nonats.
—Espera, espera. La situació és complicada, dona, però has de…
—No ho és gens, Joan, és ben senzilla, de fet. M’has deixat embarassada i ara porto un fill teu a la panxa.
—No, no pot ser, això no pot ser, no podem tenir-lo, no podem.
—Que no? Que no? De veritat que no et reconec! Aquest infant que creix dins meu és un regal del Senyor i no vull matar-lo, em sents? Jo no soc cap assassina! —La Georgina estava fora de si.
El Joan va caminar nerviós pel rebedor i es va afluixar el coll de la camisa. L’estratègia de tranquil·litzar-la per reconduir-la no li havia funcionat i ja no volia fingir més. Va mirar la dona i va aixecar la mà.
—Per què no vas vigilar més, collons! Era només una de les teves perversions…? El teu únic objectiu és escriure’n un llibre de tot això, oi? Digues!!! —va cridar assenyalant-la.
El bisbe se li acostà, regalimant suor i fúria, i l’arraconà contra la paret. Ella, però, es va esmunyir, espantada i amb la cara vermella d’indignació.
—Joan, recapacita, jo només sé que t’estimo. Ho vull tot amb tu, ho faré tot per tu, però no mataré el nostre fill.
Estava abatuda, la virulència amb què el bisbe li parlava l’havia sorprès. Mai no l’havia vist d'aquella manera. En veure-la fràgil i plorosa, ell va abraçar-la i ella es va deixar fer.
—Joan, Déu t’ha enviat un senyal. Vol que formis una família, no ho entens? I nosaltres ho serem —va dir ella tocant-se la panxa—. Deixa-ho tot i vine aquí, amb nosaltres. No et vull mal, vull que segueixis el camí que el Senyor ha marcat per a tu, per a nosaltres.
En Joan, veient la Georgina capaç d’arruïnar-li la vida si no desistia de tenir aquell fill, la va apartar bruscament, va obrir la porta i va marxar corrents. Amb la mà dreta buscà el mòbil a la butxaca i va marcar un número que se sabia de memòria. Necessitava parlar amb en Gilbert, necessitava sentir la seva veu per a saber que tot seguia en ordre. Ningú no li va contestar.
Va pujar al cotxe procurant no mirar enrere, tractant de separar-se del que havia passat al pis de la Georgina. No sabia què fer davant la determinació de la seva amant. Notà una vibració dins la butxaca del pantaló, era en Gilbert que li tornava la trucada.
—Hola, Joan, m’has trucat! Vols que ens veiem? Jo ara tinc missa de 12 però…
El Joan tallà sense contemplacions:
—Tu creus que si jo deixés una dona embarassada, hauria d’abandonar l’església i marxar amb ella? Digues el que creus realment. Confio en tu, ja ho saps.
—...en el cas que això passés, jo estaria al teu costat. Però amb què em surts, ara? Vine’m a veure, va! Et trobo a faltar, ja gairebé no recordo les teves galtes rosades.
***
Va fer una pausa i li vingué al cap el que havia passat dos dies abans. La discussió amb la Georgina l’havia posat al límit del penya-segat. El bisbe havia conduït a tota velocitat vorejant el pantà de Ponç. Tallava els revolts perillosament, amb el cor accelerat, les aixelles suades i el neguit d’una vida que s’enfonsava.
«No puc seguir així», va pensar. Va aturar el Renault Megane just a dalt de la presa del pantà. Sortí del cotxe amb la idea d’estirar les cames i refrescar les idees. Mirà a la llunyania del Cardener, s’agafà a la barana amb les dues mans i inspirà fort per tal que l’aire del Solsonès li infongués temprança. Exhalà lentament amb els ulls clucs. Abaixà la vista, avançà el cos i, en abocar-se a la rampa encimentada de la presa, sentí la crida diabòlica de l’abisme. Trobà seductor aquell doll d’aigua revoltat, trenta metres més avall que el cridava.
—No ho faré! —va cridar al cel—. Fuig de mi, Satanàs. Allunya’t d’aquest serf redimit per la sang de Crist! Maleeixo l’hora en què tu la vas posseir a ella. Però no podràs amb mi! Ni tampoc amb el Gilbert. Som Homes de Déu, nosaltres. Em sents, àngel maligne? Homes de Déu!.
Arrauxat per aquell solitari sermó de la muntanya que ningú havia sentit, es llençà de nou a la C-55. Li quedava mitja hora a tot estirar i frisava per arribar a Cardona. Allà trobaria la pau d’esperit que li havia estat negada els últims dies. Es delia per acaronar a mossèn Gilbert, entortolligar els seus dits en aquella barba arrissada, introduir la llengua en la seva boca com una hòstia consagrada i posseir-lo.
Era diumenge i, si s’afanyava, encara el trobaria a la sagristia després de la missa de dotze, just aquell moment en què el sacerdot es despulla dels hàbits amb moviments tan pulcres i exactes que despertaven en ell l’eròtica de la litúrgia.
Imaginà com li arrabassaria el calze de les mans per llençar-lo a terra, com li arrencaria el bonet del cap per fer-lo volar pels aires, com li pujaria la casulla fins a la cintura, com el faria agenollar mig nu al reclinatori davant del sant crist i com li faria l’amor salvatgement.
Aparcà a la mateixa plaça de la Fira, just davant les escales de la parròquia de Sant Miquel. Les pujà corrents, obrí la porta de l’església d’una revolada i la trobà buida, silent. “On és la gent?”, pensà, massa aviat per haver marxat tothom. Sentí una veu als seus peus:
—Avui no hi ha hagut missa. —El captaire ajagut a terra estava encara més decebut que ell—. Diuen que mossèn Gilbert ha marxat a correcuita. Que havia de passar comptes amb l’Altíssim, diuen.
—Marxat? No pot ser. A on? Jo soc el seu bisbe. No se’n pot anar sense dir-m’ho.
—Ha! —El captaire s’incorporà cançoner, desmenjat.— Vostè és el seu què? El seu bisbe o el seu...? Ha, ha, ha. No pateixi, senyor bisbe, a Cardona sabem guardar els secrets.
Joan Nonat va entrar a l’església de Sant Miquel esperitat, va córrer el passadís central fins a l’altar, es va persignar precipitadament davant el santíssim i entrà panteixant a la sagristia. Però a la sagristia tampoc no hi havia ningú, només aquella torbadora olor d’encens que empudegava tota la seva vida. La casulla, curosament planxada i plegada, esperava inútilment damunt la calaixera.
Al fons, unes escales enfilaven a la rectoria, l’habitatge del mossèn, el seu niu d’amor. El bisbe, que les coneixia bé, les pujà de dos en dos. Obrí amb la seva clau i entrà a casa del Gilbert amb un desassossec creixent. Tot estava en ordre, però no hi havia ni rastre del seu amant. Només una carta damunt la taula cridà la seva atenció. Duia el segell de l’arquebisbat. En veure-la, un pressentiment esgarrifós el va empènyer a l’altra escala, la de les golfes. La pujà, ara a poc a poc, amb ànsia, pregant misericòrdia. Obrí l’última porta amb més terror que sigil i un lleu cop de sabata impactà suaument en el seu rostre. El Gilbert s’havia escanyat amb el cíngol lligat a una biga.
Els periodistes sabien que era una roda de premsa sense preguntes, però això no els desanimava. Veient que s'acostava el final del comunicat, prenien posicions per a ser els primers a demanar la paraula.
—En aquesta nova crida del Senyor, m’hi posaré amb la mateixa il·lusió de sempre. Déu, ara, m’assenyala una altra creu, la del matrimoni i la paternitat. I jo l’obeiré cegament perquè la meva fe roman intacta. Deixo el bisbat i les meves obligacions amb l’església i des d’ara mateix dedicaré la meva vida a un altre amor.
Joan Nonat deixà els periodistes amb el dit aixecat i fugí per la porta del darrere. El Megane l’esperava per volar a casa de la Georgina sense perdre ni un minut. Tenia una culpa per expiar i un amor per refer. I les dues feines eren urgents.
La Georgina seia al llit, despentinada, exaltada, amb la pal·lidesa d'un vòmit recent. Havia estat febrosa tota la nit, i un lleu desvarieig que li privava de saber si somniava o discorria normalment li havia deixat una mena d’atzarament esglaiadís.
—Tornar amb tu? Ets boig? Primer em dius que avorti, després que t’oblidi... Desapareixes, estic dies i dies sense notícies teves, no m’agafes el telèfon, no en contestes els missatges i, de cop i volta, el senyor bisbe es presenta a correcuita i em diu que vol refer la seva vida amb mi. Però de què vas, Joan?
La Georgina, davant d'ell, s’esgargamellava colèrica, es duia les mans al cap, gesticulava a la italiana com la Sofia Loren en combinació, cridant al Marcerlo Mastroiani a “La mujer del cura”.
—Jo t’estimo —somicava Nonat palplantat com un estaquirot al mig de l’habitació.
—Ah sí? Tu m’estimes? —cridà ella forassenyada. Obrí el calaix de la tauleta de nit, en va traure un paper i li refregà pels nassos— Estimar-me tu, de què?
—Què és això?
—Tu sabràs. No va signat: «estimada senyoreta Georgina, per la consideració que em mereix la seva persona, em veig en l’obligació de fer-li saber que el seu amant, el nom del qual és tan pregon que no mencionarem aquí, no només és homosexual, sinó que manté actualment una relació amb un altre sacerdot de la diòcesi. Déu els hagi ben perdonat.»
—La Vicenta! —exclamà ell amb uns ulls com taronges— L’única persona en tot el Solsonès que encara diu pregon. Les coses que fan fer els gelos...
—Gelos? També t’ho feies amb la Vicenta? Però tu ets un cabró, Joan. Un donjoan, un perjur, un masclista de merda. Te’l prens seriosament tu el vot del celibat, eh? La majordoma, el gai de la parròquia i la imbècil del barri que soc jo. No tens manies, tu. I els nens, què? No te’ls estimes també, els nens? No ho ha volgut Déu Nostre Senyor, que estimis nens? Perquè sempre és Ell, amb majúscula, el que et demana les coses. A tu, el seu humil serf, el puto bisbe! Saps que et dic Joan? Que te’n vagis a l’infern. Que ni jo ni el meu fill et necessitem per res. Fora d'aquí ara mateix. Fora de la meva vida. Fora!
Orfe d'ambdós amors, tant el terrenal com el diví, el ja exbisbe pujà al cotxe i conduí cap als revolts del pantà de Sant Ponç a una velocitat poc prudent. Recordà les faves i l’estofat de sa mare, i la frase que li havia etzibat: “No arribaràs a bon port si condueixes de tort”.
L’abisme l'atreia aleshores més que mai.
(Autoria: Rosalia Giraldo, Grisela Pujol, Zelda Agro, Robert Sendra, Laia Cassañas i Víctor Colomer)
