"Historieta de la Caputxeta vermella", Albert Miret

A casa de la Caputxeta, mare i filla parlaven sobre si la caputxeta podia anar sola a veure l’àvia o no. Amb això, la Caputxeta, per convèncer a la seva mare va dir: “Mare, et prometo que mai parlaré amb cap desconegut”.
La mare de cop, recorda que és dilluns i és el dia que ve a “esmorzar” el caçador. Ràpidament es deixa convèncer per la Caputxeta i li diu que ja la deixa anar a ca la iaia.
La Caputxeta fa que s’entreté jugant al bosc, però en realitat està buscant al llop. Al cap d’una estona, la Caputxeta troba el llop al bosc i xerren. El Diàleg entre el llop i la Caputxeta es va embolicant i cada vegada és més eròtic, fins que se la menja... en sentit figurat, és clar.
Llavors el llop, que era un maníac que no en tenia mai prou, va corrent cap a casa de la iaia, i també se la menja. Per si no n’hi havia prou, es posa la seva roba.
El caçador, acabada la visita a casa la mare, va a buscar a la Caputxeta a ca l’àvia i es troba amb aquell llop que fent gracietes li diu que s’acaba de “menjar” a la Caputxeta i a l’àvia. En veure’l vestit de dona, com que el molt fatxenda detesta als transvestits, el mata allà mateix. Llavors li obre la panxa esperant capturar a les dues pobres dones, i per sorpresa no hi troba ni l’una ni l’altra. Llavors el caçador entén el que el llop li volia dir, i ple de ràbia li omple la panxa de pedres i li cus.
El llop, que encara no s’havia mort del tot, arrossegant-se es va acostar al riu per beure aigua. (Ja és conegut que després d’una operació tothom té molta set). Va ficar el morro a l’aigua, va perdre l’equilibri pel pes de les pedres i es va enfonsar.

Seguiu llegint

"El pastel de Caperucita", Remedios Saiz

Son las cinco de la tarde, en el interior del colegio empiezan a escucharse los gritos de los niños que ansiosos se disponen a salir. Las puertas se abren. Por ellas salen alborotados todos los alumnos. Entre ellos sale una niña pelirroja, a la que su familia llama cariñosamente Caperucita. En la calle, su abuela  espera impaciente abrazar a su nieta. 
Cogidas de la mano se dirigen a la casa de la abuela que está al final de la calle. Cuando se han alejado unos cientos de metros de la puerta del colegio, y la calle está desierta, se para un coche junto a ellas. Del interior sale un hombre malvado. Coge a Caperucita ferozmente del brazo y la introduce en el coche. La abuela grita con todas sus fuerzas mientras se abalanza sobre el hombre malvado. El hombre mete a la abuela en el maletero para que nadie pueda verla y sospeche de él.
Arranca el coche y se dirige a su casa que está situada en medio del bosque. Tiene que parar en un semáforo en rojo. Junto a él se para un cazador que va en moto. El cazador observa que en el asiento delantero va una niña llorando, “¡es Caperucita!”, piensa al reconocer que es la hija de su vecina. También oye los lamentos pidiendo ayuda de la abuela desde el maletero. Sospechando que la niña pueda estar en peligro, cuando el semáforo se pone en verde, decide seguir al coche. Al llegar a la casa esconde la moto entre la maleza y se acerca sigiloso. Cuando el hombre malvado está abriendo el maletero, el cazador le da un golpe en la cabeza que lo deja inconsciente. Le ata los pies y las manos para que no escape cuando despierte, y llama a la policía, que lo detiene. 
El cazador acompaña a Caperucita y a su abuela a la casa de la madre  de Caperucita.
-Mamá, mamá,...- grita Caperucita cuando ve a su madre.
-¿Que ha pasado? -le responde, mientras mira al cazador.
Caperucita le cuenta lo que han vivido. Pasan a la casa y mientras Caperucita y la abuela se sientan en el salon, la mamá de Caperucita le pide al cazador que le acompañe a la cocina
-¿Qué has hecho? -le recrimina la madre al cazador- éste era el plan del que te hablé para librarme de ellas sin que tú te implicases para recibir la herencia.
-Debiste avisarme -respondió el cazador.
-¡Bueno!... no te preocupes. Ve con ellas al salón. Mientras yo preparo unos bizcochos para merendar. Tú solo debes comer del que yo te ofrezca.
Transcurrido un rato, la mamá de Caperucita sale de la cocina con dos bizcochos de aspecto similar. Uno de ellos está emponzoñado con un veneno mortal que se lo ofrece a la abuela y a Caperucita. El otro se lo ofrece al cazador.
En un descuido de la mamá, la abuelita, que había escuchado que la mamá de Caperucita quería envenenarlas, cambia los pasteles. Y cada cual se come el pastel que se merece.

Seguiu llegint

"Quo vadis, Caputxeta", Iolanda Granados

QUO VADIS CAPUTXETA VERMELLA
El caçador camina per la carena, lentament. Mira avall. Veu com la boira encara abraça el poble d'on va sortir la caputxeta vermella. En no tornar, la mare de la nena ha pensat que alguna cosa havia passat. Angoixada, l'ha anat a buscar a la seva cabana al bosc i li ha encomanat que fes la recerca de la seva filla. Ell, expert caçador, ha entès quan ha arribat a casa de l'àvia que les sospites de la mare eren correctes.
Tot està regirat, però el que l'impacta més és el que veu en un dormitori de la casa. L'habitació està plena de sang i de restes humanes. Observa en silenci, camina amb compte, busca un indici, alguna cosa que li faci veure amb què o amb qui s'enfronta. Ho troba, un ullal clavat en una capçalera destrossada. L'agafa amb delicadesa, se'l mira. Un llop.
Surt fora de la casa i respira. Camina cap al pati i de sobte alça un dit mullat amb saliva per saber des d'on bufa l'aire. Si ha de caçar l'animal que ha fet això, requereix l'astúcia suficient perquè no l'olori. Si no ho fa, haurà begut oli, no el trobarà mai. Ell és expert en seguir petjades i aquestes que veu li donen una informació valuosa. És un animal vell, posa tota la pota a terra, no té l'agilitat d'altres membres més joves de la seva espècie. També veu la seva profunditat, aquest llop s'ha atipat de valent."Millor, més lent anirà, més fàcil d'empaitar-ho", reflexiona.
Té sort, l'aire ve en direcció cap a ell. Comença a caminar seguint les petjades de l'animal. Puja bosc amunt. No té pressa, sap que és seu. El veu en una clariana, al costat del riu, immòbil. Seu, deixa el fusell al costat i mentre se'l mira, imagina la conversa entre la mare i la seva filla aquest matí.
-Mira, caputxeta, la teva àvia no es troba bé. El llenyataire m'ha comentat que avui, en no veure-la cosint a l'eixida com fa cada dia, ha picat  la porta. Ella l'ha deixat passar. L'ha trobat al llit, morta de cansament. Ahir va segar l'ufalç i avui no es pot moure. La teva àvia sempre es posa reptes que l'esgoten. El teu pare hauria pogut fer aquesta feina sense problemes, però a ella li costa acceptar que s'està fent gran i que necessita ajuda. T'he fet un cistell amb menjar, porta-li i mira de no entretenir-te, tens feina a casa. Ves amb compte i no parlis amb desconeguts.
El caçador s'aixeca. S'acosta, lentament, mentre té la mirada fitxa en l'animal que es manté en la mateixa posició. "Deu ser molt, molt vell". Camina sense pressa. S'atura, el llop ha mogut una de les orelles en la seva direcció. Respira, sent com li batega el cor  Té el llop a l'abast, però no es mou. Els minuts d'espera se li fan eterns. Observa, alleugerit, com el depredador es relaxa i posa el cap a terra. “Ara sí, ara puc”. Avança,  gairebé ingràvid, el té a tocar. De sobte el llop es gira. Ell, amb un cop de fusell al morro, el deixa estabornit. Ràpidament treu una corda, li lliga les cames i li encaixa un morrió en la boca. Li obre la panxa i l'omple de pedres. Té un amic taxidermista que li ha ensenyat com cosir, ho fa desmanegadament, mentre el llop es manté rígid. La feina està feta. El deslliga, li treu el morrió i marxa.

La mare veu allunyar-se la nena. Avui no pot anar ella, té massa feina. Sospira i torna a dins de la casa.
La Caputxeta està amoïnada, avui està molt cansada, no li ve de gust anar a casa de l’àvia. Ha dormit malament i té són. A mig camí s’atura, seu al costat d’un arbre. Posa el cap al tronc. S’adorm. Somia que parla amb els animals, que els entén. Veu com se li apropa un llop. L'animal s'acosta manyac, ella li toca el cap, ell l'olora. No té por.
- On vas caputxeta?
- A casa de l'àvia, està enllitada i la mare m'ha dit que li porti aquesta cistella amb menjar.
- Tens pressa? Podríem jugar.
- Un altre dia, la mare vol que torni aviat a casa. Marxo.
El caçador amagat en un bosquet que el protegeix, mira l’animal. En la llunyania el veu aixecar-se, dolorit, ferit. Ha fet una bona feina. El contempla acostar-se al riu, lentament. Somriu, "està llest", pensa. El llop entra a poc a poc en l'aigua, té la panxa molt plena. Rellisca, el corrent és fort, s'enfonsa irremeiablement.
Mentre, la caputxeta es desperta de cop. Tremolant. "Quin somni he tingut!. Un llop m’ha demanat que jugués amb ell. Després l’he trobat a casa de l´avia, al seu llit, vestit amb la seva roba. I jo li anava preguntant:
-Àvia quins ulls més grans que tens.
-Són per a veure't millor.
-Àvia, quines orelles més grosses tens.
-Per escoltar-te millor.
-Àvia, quina boca més grossa que tens.
-Per menjar-te millor!!!!
I se'm menjava.
Ara he d'afanyar-me, ja m'he entretingut molt. Aviat arribaré. No vull que iaia pensi que m'he perdut".
Trobo que la meva néta triga massa. La seva mare ha trucat fa una hora per a dir-me que venia, estic preocupada. Ara la sento, ha obert la porta.
-Nena que hi ets? Deu meu, deu meu!!!!!
El llop s’abraona sobre la dona. Els seus ullals mosseguen el coll. La sang brolla incontenible. La dona crida amb horror. El llop esquinça la carn. Mastega amb delit, atipant-se. De sobte sent unes passes. S’alça amb tots els sentits alertes. Reconeix el soroll de les botes, les ha sentit des que era petit. Cal fugir. Veu la finestra oberta, salta.
-Àvia on ets? T'he portat menjar. Ets a la teva habitació? La noia emmudeix, li cau el cistell a terra. Aterrida, veu la sang, veu les restes. El silenci l'envolta i de sobte sent molta por. Corre cap a la porta d'entrada, surt i es topa amb el caçador. Sanglotant sense poder parlar se'l mira. La seva mirada explica tot l'horror de l'escena que acaba de veure.
- Caputxeta, tranquil·la ja ha passat tot. Mai més tornarà a fer mal a ningú. El llop és mort.
- Era el meu amic! Ell no pot haver estat!
- Els llops no són mai amics, són sanguinaris. Em sorprèn que no t'hagi atacat, has tingut molta sort.
El caçador deixa el fusell i seu en un banquet al costat de la porta. Té la nena a les seves cames. L'acaricia, suaument. Sent com el plor cada cop és més lleuger.
-No tinguis por, estic aquí per protegir-te.
La caputxeta el mira agraïda. Se sent bé al costat d'aquest senyor, no sap qui és, no l'ha vist mai, però ha mort el llop i ja no té por. L'home segueix acariciant-la,. Li toca la cara molla. Li somriu. Li passa la mà pel seu coll per continuar pel seu pit incipient. Sent que s'excita. Continua acariciant-la. Li toca les cames. S'entreté en els seus genolls. A poc a poc li puja la faldilla. Continua el seu recorregut. La nena es belluga inquieta. Ell la reté.
-Deixa’m! Vull marxar a casa!
-Sissss. No passa res. Tranquil·la. -Tanca els ulls mentre la bressola.
- Què fas desgraciat!! -El llenyataire branda la destral en alt. 
- Deixa la nena! Vine, vine, caputxeta.
L'ensurt fa que el caçador afluixi l'abraçada. Ella baixa de les cames i s'amaga darrere de l'home que ha vingut a salvar-la. El coneix, cada hivern els porta la llenya.
Un cotxe de la policia arriba pel camí. La mare els ha trucat, fa hores que no sap res de la seva filla ni del caçador que ha enviat a buscar-la. Des de l'interior del vehicle veuen un home dret amb una nena darrere de la esquena i un altre home assegut amb una destral al cap. Frenen, baixen del cotxe i senten una veueta que repeteix, com una cantarella:
“No parlaré amb desconeguts. No parlaré amb desconeguts.” 

Seguiu llegint

"Caputxeta, Caputxeta...", Montserrat Carbó

El caçador camina per la carena, lentament. Mira avall. Veu com la boira encara abraça el poble d'on va sortir la caputxeta vermella. En no tornar, la mare de la nena ha pensat que alguna cosa havia passat. Angoixada, l'ha anat a buscar a la seva cabana al bosc i li ha encomanat que fes la recerca de la seva filla. Ell, expert caçador, ha entès quan ha arribat a casa de l'àvia que les sospites de la mare eren correctes.
Tot està regirat, però el que l'impacta més és el que veu en un dormitori de la casa. L'habitació està plena de sang i de restes humanes. Observa en silenci, camina amb compte, busca un indici, alguna cosa que li faci veure amb què o amb qui s'enfronta. Ho troba, un ullal clavat en una capçalera destrossada. L'agafa amb delicadesa, se'l mira. Un llop.
Surt fora de la casa i respira. Camina cap al pati i de sobte alça un dit mullat amb saliva per saber des d'on bufa l'aire. Si ha de caçar l'animal que ha fet això, requereix l'astúcia suficient perquè no l'olori. Si no ho fa, haurà begut oli, no el trobarà mai. Ell és expert en seguir petjades i aquestes que veu li donen una informació valuosa. És un animal vell, posa tota la pota a terra, no té l'agilitat d'altres membres més joves de la seva espècie. També veu la seva profunditat, aquest llop s'ha atipat de valent."Millor, més lent anirà, més fàcil d'empaitar-ho", reflexiona.
Té sort, l'aire ve en direcció cap a ell. Comença a caminar seguint les petjades de l'animal. Puja bosc amunt. No té pressa, sap que és seu. El veu en una clariana, al costat del riu, immòbil. Seu, deixa el fusell al costat i mentre se'l mira, imagina la conversa entre la mare i la seva filla aquest matí.
-Mira, caputxeta, la teva àvia no es troba bé. El llenyataire m'ha comentat que avui, en no veure-la cosint a l'eixida com fa cada dia, ha picat  la porta. Ella l'ha deixat passar. L'ha trobat al llit, morta de cansament. Ahir va segar l'ufalç i avui no es pot moure. La teva àvia sempre es posa reptes que l'esgoten. El teu pare hauria pogut fer aquesta feina sense problemes, però a ella li costa acceptar que s'està fent gran i que necessita ajuda. T'he fet un cistell amb menjar, porta-li i mira de no entretenir-te, tens feina a casa. Ves amb compte i no parlis amb desconeguts.
El caçador s'aixeca. S'acosta, lentament, mentre té la mirada fitxa en l'animal que es manté en la mateixa posició. "Deu ser molt, molt vell". Camina sense pressa. S'atura, el llop ha mogut una de les orelles en la seva direcció. Respira, sent com li batega el cor  Té el llop a l'abast, però no es mou. Els minuts d'espera se li fan eterns. Observa, alleugerit, com el depredador es relaxa i posa el cap a terra. “Ara sí, ara puc”. Avança,  gairebé ingràvid, el té a tocar. De sobte el llop es gira. Ell, amb un cop de fusell al morro, el deixa estabornit. Ràpidament treu una corda, li lliga les cames i li encaixa un morrió en la boca. Li obre la panxa i l'omple de pedres. Té un amic taxidermista que li ha ensenyat com cosir, ho fa desmanegadament, mentre el llop es manté rígid. La feina està feta. El deslliga, li treu el morrió i marxa.


La mare veu allunyar-se la nena. Avui no pot anar ella, té massa feina. Sospira i torna a dins de la casa.
La caputxeta està amoïnada, avui està molt cansada, no li ve de gust anar a casa de l’àvia. Ha dormit malament i té són. A mig camí s’atura, seu al costat d’un arbre. Posa el cap al tronc. S’adorm. Somia que parla amb els animals, que els entén. Veu com se li apropa un llop. L'animal s'acosta manyac, ella li toca el cap, ell l'olora. De sobte li pregunta
- On vas caputxeta?
- A casa de l'àvia, està enllitada i la mare m'ha dit que li porti aquesta cistella amb menjar.
- Tens pressa? Podríem jugar.
- Un altre dia, la mare vol que torni aviat a casa. Marxo.
El caçador amagat en un bosquet que el protegeix, mira l’animal. En la llunyania el veu aixecar-se, dolorit, ferit. Ha fet una bona feina. El contempla acostar-se al riu, lentament. Somriu, "està llest", pensa. El llop entra a poc a poc en l'aigua, té la panxa molt plena. Rellisca, el corrent és fort, s'enfonsa irremeiablement.
Mentre, la caputxeta es desperta de cop. Tremolant. "Quin somni he tingut!. Un llop m’ha demanat que jugués amb ell. Després l’he trobat a casa de l´avia, al seu llit, vestit amb la seva roba. I jo li anava preguntant:
-Àvia quins ulls més grans que tens.
-Són per a veure't millor.
-Àvia, quines orelles més grosses tens.
- Són per escoltar-te millor.
-Àvia, quina boca més grossa que tens.
-Per menjar-te millor!!!!
I se'm menjava. Quina por!!!
Ara he d'afanyar-me, ja m'he entretingut molt. Aviat arribaré. No vull que iaia pensi que m'he perdut".
Trobo que la meva néta triga massa. La seva mare ha trucat fa una hora per a dir-me que venia, estic preocupada. Ara la sento, ha obert la porta.
-Nena que hi ets? Deu meu, deu meu!!!!!
El llop s’abraona sobre la dona. Els seus ullals mosseguen el coll. La sang brolla incontenible. La dona crida amb horror. El llop esquinça la carn. Mastega amb delit, atipant-se. De sobte sent unes passes. S’alça amb tots els sentits alertes. Reconeix el soroll de les botes, les ha sentit des que era petit. Cal fugir. Veu la finestra oberta, salta.
-Àvia on ets? T'he portat menjar. Ets a la teva habitació? La noia emmudeix, li cau el cistell a terra. Aterrida, veu la sang, veu les restes. El silenci l'envolta i de sobte sent molta por. Corre cap a la porta d'entrada, surt i es topa amb el caçador. Sanglotant sense poder parlar se'l mira. La seva mirada explica tot l'horror de l'escena que acaba de veure.
- Caputxeta, tranquil·la ja ha passat tot. Mai més tornarà a fer mal a ningú. El llop és mort.
- Vaig somiar que era el meu amic! Ell no pot haver estat!
- Els llops no són mai amics, són sanguinaris. Em sorprèn que no t'hagi atacat, has tingut molta sort.
El caçador deixa el fusell i seu en un banquet al costat de la porta. Te la nena a les seves cames. L'acaricia, suaument. Sent com el plor cada cop és més lleuger.
-No et preocupis, estic aquí per protegir-te.
La caputxeta el mira agraïda. Se sent bé al costat d'aquest senyor, no sap qui és, no l'ha vist mai, però ha mort el llop i ja no té por. L'home segueix acariciant-la. Li toca la cara molla. Li somriu. Li passa la mà pel coll, pel seu pit incipient. Sent que s'excita. Continua acariciant-la. Li toca les cames. S'entreté en els seus genolls. A poc a poc li puja la faldilla. Continua el seu recorregut. La nena es belluga inquieta. Ell la reté.
-Deixa’m! Vull marxar a casa!
-Sissss. No passa res. Tranquil·la. -Tanca els ulls mentre la bressola.
- Què fas desgraciat!! -El llenyataire branda la destral en alt. 
- Deixa la nena! Vine, vine, caputxeta.
L'ensurt fa que el caçador afluixi l'abraçada. Ella baixa de les cames i s'amaga darrere de l'home que ha vingut a salvar-la. El coneix, cada hivern els porta la llenya.
Un cotxe de la policia arriba pel camí. La mare els ha trucat, fa hores que no sap res de la seva filla ni del caçador que ha enviat a buscar-la. Des de l'interior del vehicle veuen un home dret amb una nena darrere de la esquena i un altre home assegut amb una destral al cap. Frenen, baixen del cotxe i senten una veueta que repeteix, com una cantarella:
“No parlaré amb desconeguts. No parlaré amb desconeguts.” 

Seguiu llegint

"I conte contat, conte acabat", Begoña Placencia

Se sent orgullós de sí mateix. Ha aconseguit satisfer el desig  tant temps ajornat. Ha saciat el seu primer apetit. La iaia l’acompanyarà en la seva digestió de forma ineludible.

Fora bosc, la Caputxeta, un altre dels seus delits, camina enjogassada amb tot allò que troba. No s’apressa per res, ans el contrari, gaudeix de cada passa,olor,color i somia...I part del seu somni se li apareix i sent un sotrac endins, molt endins. I no és por , com les primeres vegades. No, és quelcom més profund. I si la por la paralitzava, el que sent ara la torba, però alhora la torna agosarada i es deixa observar, talment com si caminés per una passarel·la, conscient de l’admiració que desperta. I estableixen un diàleg intens, sense paraules.

Desmenjadament, el llop se li acosta i l’ofrena del seu perfum, els seus colors, els seus anhels li arriben com una flaire d’un plat delicadament elaborat.Se li atansa, li balla l’aigua, l’assetja, la desitja i se la menja amb els ulls, amb el nas, atansa les mans, la vincla per la cintura i quan ella confiada ,tanca els ulls , la mossega, la mastega i ja és  dins seu.

I el diàleg es fa monòleg i els crits astorats es tornen muts i la Caputxeta sent la presència de l’àvia i s’acaronen i consolen dins la foscor de la cova humida que les acull.

El llop tip dirigeix les seves passes ensopides al llit de la iaia. Delerós, imagina una becaina alliberadora. No sap però, que el caçador alarmat per l’absència de la iaia i uns crits ofegats que ha cregut sentir de lluny estant, l’espera acotat i al primer indici de son profunda , li obre la panxa i allibera el seu estómac. No perd el temps i li omple la panxa de pedres i cus delicadament el seu ventre maleït i el deixa dormir.

La son se li acaba al llop que malgrat tot, no se sent alleugerit i se sent assedegat. I beu aigua del riu i cau i s’ofega.

I la Caputxeta abaltida jura i perjura que mai més no gosarà parlar amb desconeguts i demana perdó i sangloteja.

I la mare un cop més hi confia i l’envia a casa la iaia que l’espera mentre el caçador l’entreté amb històries dels boscos.   

Seguiu llegint

Variacions sobre 'La captuxeta vermella"

Fa molt de temps, hi havia una noia molt bonica. La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tan sovint que tothom l'anomenava Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia, que vivia a l'altra banda del bosc. Li va recomanar que no s'entretingués al llarg del camí, ja que creuar el bosc era molt perillós perquè sempre hi rondava el llop. La Caputxeta va agafar el cistell amb els pastissos i va començar a caminar. La nena havia de travessar el bosc per arribar a casa de l'àvia, però no li feia por perquè allà sempre hi trobava molts amics: els ocells, els esquirols... De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu. —On vas, nena? —li va preguntar el llop amb la seva veu ronca. —A casa de l'àvia —va respondre la Caputxeta. —No és lluny... —va dir el llop per a ell mateix, girant-se. La Caputxeta va deixar el seu cistell a l'herba i es va entretenir agafant flors «El llop se n'ha anat», va pensar. «No tinc res a témer. L'àvia es posarà molt contenta quan li porti un ram de flors ben bonic, a més dels pastissos». Mentrestant, el llop se'n va anar a casa de l'àvia, va trucar suaument a la porta i la velleta va obrir pensant que era la Caputxeta. El llop va devorar l'àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada velleta, es va ficar al llit i va tancar els ulls. Però no va haver d'esperar gaire estona, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta. La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada. —Àvia, àvia, quins ulls més grans que tens! —Són per veure't millor —va dir el llop tractant d'imitar la veu de l'àvia. —Àvia, àvia, quines orelles més grans que tens! —Són per sentir-te millor —va seguir el llop. —Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens! —Són per... menjar-te millor! —i dient això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, tal com havia fet amb l'àvia. Mentrestant, un caçador que havia vist que el llop entrava a casa de l'àvia, i sospitant les seves males intencions, va decidir anar a donar-hi una ullada per veure si tot anava bé. Va demanar ajut a un segador i tots dos van arribar a la casa. Van veure que la porta estava oberta i el llop estirat al llit, dormint de tan tip com estava. El caçador va treure el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L'àvia i la Caputxeta eren allà i vives! Per castigar el llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop es va despertar, va sentir molta set i es va dirigir a un estany pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l'estany de cop i es va ofegar. La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia que no parlaria amb cap desconegut que es pogués trobar pels camins. D'ara endavant, seguiria les recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.

Seguiu llegint