Tot està regirat, però el que l'impacta més és el que veu en un dormitori de la casa. L'habitació està plena de sang i de restes humanes. Observa en silenci, camina amb compte, busca un indici, alguna cosa que li faci veure amb què o amb qui s'enfronta. Ho troba, un ullal clavat en una capçalera destrossada. L'agafa amb delicadesa, se'l mira. Un llop.
Surt fora de la casa i respira. Camina cap al pati i de sobte alça un dit mullat amb saliva per saber des d'on bufa l'aire. Si ha de caçar l'animal que ha fet això, requereix l'astúcia suficient perquè no l'olori. Si no ho fa, haurà begut oli, no el trobarà mai. Ell és expert en seguir petjades i aquestes que veu li donen una informació valuosa. És un animal vell, posa tota la pota a terra, no té l'agilitat d'altres membres més joves de la seva espècie. També veu la seva profunditat, aquest llop s'ha atipat de valent."Millor, més lent anirà, més fàcil d'empaitar-ho", reflexiona.
Té sort, l'aire ve en direcció cap a ell. Comença a caminar seguint les petjades de l'animal. Puja bosc amunt. No té pressa, sap que és seu. El veu en una clariana, al costat del riu, immòbil. Seu, deixa el fusell al costat i mentre se'l mira, imagina la conversa entre la mare i la seva filla aquest matí.
-Mira, caputxeta, la teva àvia no es troba bé. El llenyataire m'ha comentat que avui, en no veure-la cosint a l'eixida com fa cada dia, ha picat la porta. Ella l'ha deixat passar. L'ha trobat al llit, morta de cansament. Ahir va segar l'ufalç i avui no es pot moure. La teva àvia sempre es posa reptes que l'esgoten. El teu pare hauria pogut fer aquesta feina sense problemes, però a ella li costa acceptar que s'està fent gran i que necessita ajuda. T'he fet un cistell amb menjar, porta-li i mira de no entretenir-te, tens feina a casa. Ves amb compte i no parlis amb desconeguts.
El caçador s'aixeca. S'acosta, lentament, mentre té la mirada fitxa en l'animal que es manté en la mateixa posició. "Deu ser molt, molt vell". Camina sense pressa. S'atura, el llop ha mogut una de les orelles en la seva direcció. Respira, sent com li batega el cor Té el llop a l'abast, però no es mou. Els minuts d'espera se li fan eterns. Observa, alleugerit, com el depredador es relaxa i posa el cap a terra. “Ara sí, ara puc”. Avança, gairebé ingràvid, el té a tocar. De sobte el llop es gira. Ell, amb un cop de fusell al morro, el deixa estabornit. Ràpidament treu una corda, li lliga les cames i li encaixa un morrió en la boca. Li obre la panxa i l'omple de pedres. Té un amic taxidermista que li ha ensenyat com cosir, ho fa desmanegadament, mentre el llop es manté rígid. La feina està feta. El deslliga, li treu el morrió i marxa.
La mare veu allunyar-se la nena. Avui no pot anar ella, té massa feina. Sospira i torna a dins de la casa.
La caputxeta està amoïnada, avui està molt cansada, no li ve de gust anar a casa de l’àvia. Ha dormit malament i té són. A mig camí s’atura, seu al costat d’un arbre. Posa el cap al tronc. S’adorm. Somia que parla amb els animals, que els entén. Veu com se li apropa un llop. L'animal s'acosta manyac, ella li toca el cap, ell l'olora. De sobte li pregunta
- On vas caputxeta?
- A casa de l'àvia, està enllitada i la mare m'ha dit que li porti aquesta cistella amb menjar.
- Tens pressa? Podríem jugar.
- Un altre dia, la mare vol que torni aviat a casa. Marxo.
El caçador amagat en un bosquet que el protegeix, mira l’animal. En la llunyania el veu aixecar-se, dolorit, ferit. Ha fet una bona feina. El contempla acostar-se al riu, lentament. Somriu, "està llest", pensa. El llop entra a poc a poc en l'aigua, té la panxa molt plena. Rellisca, el corrent és fort, s'enfonsa irremeiablement.
Mentre, la caputxeta es desperta de cop. Tremolant. "Quin somni he tingut!. Un llop m’ha demanat que jugués amb ell. Després l’he trobat a casa de l´avia, al seu llit, vestit amb la seva roba. I jo li anava preguntant:
-Àvia quins ulls més grans que tens.
-Són per a veure't millor.
-Àvia, quines orelles més grosses tens.
- Són per escoltar-te millor.
-Àvia, quina boca més grossa que tens.
-Per menjar-te millor!!!!
I se'm menjava. Quina por!!!
Ara he d'afanyar-me, ja m'he entretingut molt. Aviat arribaré. No vull que iaia pensi que m'he perdut".
Trobo que la meva néta triga massa. La seva mare ha trucat fa una hora per a dir-me que venia, estic preocupada. Ara la sento, ha obert la porta.
-Nena que hi ets? Deu meu, deu meu!!!!!
El llop s’abraona sobre la dona. Els seus ullals mosseguen el coll. La sang brolla incontenible. La dona crida amb horror. El llop esquinça la carn. Mastega amb delit, atipant-se. De sobte sent unes passes. S’alça amb tots els sentits alertes. Reconeix el soroll de les botes, les ha sentit des que era petit. Cal fugir. Veu la finestra oberta, salta.
-Àvia on ets? T'he portat menjar. Ets a la teva habitació? La noia emmudeix, li cau el cistell a terra. Aterrida, veu la sang, veu les restes. El silenci l'envolta i de sobte sent molta por. Corre cap a la porta d'entrada, surt i es topa amb el caçador. Sanglotant sense poder parlar se'l mira. La seva mirada explica tot l'horror de l'escena que acaba de veure.
- Caputxeta, tranquil·la ja ha passat tot. Mai més tornarà a fer mal a ningú. El llop és mort.
- Vaig somiar que era el meu amic! Ell no pot haver estat!
- Els llops no són mai amics, són sanguinaris. Em sorprèn que no t'hagi atacat, has tingut molta sort.
El caçador deixa el fusell i seu en un banquet al costat de la porta. Te la nena a les seves cames. L'acaricia, suaument. Sent com el plor cada cop és més lleuger.
-No et preocupis, estic aquí per protegir-te.
La caputxeta el mira agraïda. Se sent bé al costat d'aquest senyor, no sap qui és, no l'ha vist mai, però ha mort el llop i ja no té por. L'home segueix acariciant-la. Li toca la cara molla. Li somriu. Li passa la mà pel coll, pel seu pit incipient. Sent que s'excita. Continua acariciant-la. Li toca les cames. S'entreté en els seus genolls. A poc a poc li puja la faldilla. Continua el seu recorregut. La nena es belluga inquieta. Ell la reté.
-Deixa’m! Vull marxar a casa!
-Sissss. No passa res. Tranquil·la. -Tanca els ulls mentre la bressola.
- Què fas desgraciat!! -El llenyataire branda la destral en alt.
- Deixa la nena! Vine, vine, caputxeta.
L'ensurt fa que el caçador afluixi l'abraçada. Ella baixa de les cames i s'amaga darrere de l'home que ha vingut a salvar-la. El coneix, cada hivern els porta la llenya.
Un cotxe de la policia arriba pel camí. La mare els ha trucat, fa hores que no sap res de la seva filla ni del caçador que ha enviat a buscar-la. Des de l'interior del vehicle veuen un home dret amb una nena darrere de la esquena i un altre home assegut amb una destral al cap. Frenen, baixen del cotxe i senten una veueta que repeteix, com una cantarella:
“No parlaré amb desconeguts. No parlaré amb desconeguts.”
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada