'Expiació', de Montserrat Carbó Premi al III Concurs de Relats Breus de Navàs

Expiació.


'Cada matí l'home espera el correu, però mai no hi ha carta de la dona. “No deu haver tingut temps d’escriure. Segur. La nena és tan petita... I ella treballa tantes hores...”, es diu al principi, justificant-la. Es mossega les ungles i n’escup bocinets. “Li hauria de demanar perdó”, pensa. De cop, s’asseu a la cadira de fusta, davant de la taula, i agafa un tros de paper. “Estimada...”, hi escriu. Ho ratlla. Assaja altres fórmules i en fa gargots, fins que estripa el full amb els dits tensos. S’estira sobre el catre. 
Quan es van conèixer, tot era tan fàcil... La seva rialla el convidava a prendre-la i ella es lliurava amb tota la frescor de la seva pell, d’una manera clara i suau, de primavera. Però va arribar l’hivern. I la nena, les factures, els maldecaps. La veu se li va anar tornant agra. I l’esguard també. I aquell matí l’havia vista travessant el carrer amb els tirants dels sostenidors descobrint-se per sota del vestit i la volada de la faldilla per sobre dels genolls. A ell, les barres se li havien tensat com un roc. I va haver d’aguantar les bromes dels companys: “No és la teva dona aquella? On va tan pinxa?” I al vespre, davant de la pica, ella fregava una cassola amb les cames nues, la cintura estreta, els malucs vibrant amb el moviment enèrgic dels braços. De lluny, una cançó, que ella taral·lejava: “Por la raja de tu falda yo...”. Ara, en pensar-hi, li cau una llàgrima solitària, que s’eixuga barroerament amb el palmell de la mà. 

Han passat vint dies. Cada matí, l’home espera el correu caminant per damunt de les mateixes rajoles. Però mai no hi ha carta de la dona. I ell sap per què. Per revenja, es diu: “Em vol fer patir. Segur.” Dins del cap, sent els cops: un, dos, tres, quatre, cinc... I es repeteix que qui sap si la nena és filla seva. Perquè ella cada vegada el rebutjava més sovint. I llavors s’atura davant de la paret i la colpeja fortament amb el puny: un, dos, tres, quatre, cinc... Li fa mal el dors de la mà dreta. Se’l frega amb l’altra mà i s’ajeu al catre. 
El pensament se li estira carrers enllà, fins al pis fosc i humit d’un dels barris més tristos d’una ciutat qualsevol. I torna a recordar aquell vespre de juliol, quan ella fregava la cassola davant la pica i ell la mirava des de la taula, engolint els macarrons: les cames nues, la cintura estreta, els malucs vibrant al compàs de la cançó que entrava per la finestra, el braç fregant enèrgicament la cassola. Li agradava provocar-lo i, després, fer-se la víctima. “On anaves aquest matí?”, li volia preguntar. Però potser no podria suportar la resposta. Es va alçar i la va agafar per darrere. “Estic cansada”, li va dir ella. Però ell la va obligar a tombar-se i li va prémer els pits amb força. Ara veu amb claredat les seves ninetes, grosses, negres, lluents, mirant-lo de fit a fit, mentre els seus llavis carnosos, vermells, li diuen “Sisplau, deixa’m. Avui no...”. No vol recordar res més. S’alça del catre i mira cap al pati. 

Cada matí, des de fa deu setmanes, l’home espera el correu, però mai no hi ha carta de la dona. Ell ja ho sap, que no n’hi haurà, però prefereix enganyar-se: “No vol saber res més de mi. És la seva manera de castigar-me”, es lamenta. S’estira al catre i tanca els ulls amb força. 
I veu el pis fosc, buit, amb les finestres tancades i una olor amarga, persistent. La nena deu ser amb l’àvia, pensa. I ella, al supermercat, somrient als clients darrere la caixa, amb els llavis molsuts i vermells. O caminant pel passadís i remenant el cul per fotre’ls ben calents. 

Fa quatre mesos que l’home espera el correu cada matí, però mai no hi ha carta de la dona. No n’hi pot haver. “Per què? Per què? Per què?”, es pregunta de manera insistent, asseient-se a la cadira i agafant-se el cap entre les mans.
No vol recordar. Però una imatge, al seu cap, es fa més i més nítida: una ganyota de dolor que travessa el rostre de la dona. Ell s’alça d’una revolada. En fer-ho, es mossega el llavi i nota el gust de la sang. I recorda els cops secs, els gemecs suplicants... La va engrapar pels cabells i la va colpejar un cop i un altre. Com colpeja ara, insensible al dolor, els barrots de la cel·la 325: un, dos, tres, quatre, cinc... “O calles ara mateix o rebento la nena!”, li va dir en un xiuxiueig arran d’orella. I ella va callar. I va aguantar l’envestida en un silenci mut. Fins que va quedar estesa a terra, immòbil, i ell va marxar. 

Ja fa mig any que la infermera entra cada matí a l’habitació 325. Al llit, una dona jove jeu inerta. Al costat, vetllant-la, una altra dona més gran i un cotxet de criatura. Tres generacions. La infermera s’acosta al cotxet i ofereix una galeta a la nena. L’àvia l’hi agraeix amb un somriure cansat.'

Seguiu llegint

Montserrat Carbó guanya el IV Concurs Literari Pratdip Legendari

"Tothom s’havia tancat a casa. El poble havia quedat a les fosques i només la llum feble d’alguna espelma il·luminava les estances fredes i humides que es veien a través de les finestres. La ràbia de l’aigua que, des de mitja tarda, havia anat petant contra les llambordes, les teulades i els cotxes aparcats, corria descontrolada dominant els carrers, inundant els baixos i enduent-se’n tot allò que trobava al seu pas."

Llegiu la resta del conte aquí:

Seguiu llegint

Una mà de microrelats

"Entranyable, com sempre. La seva abraçada fos de benvinguda o acomiadada.Aquesta vegada la punxada que sentí alhora que l' embolcall dels seus braços, el va fer pensar que era d acomiadada, la definitiva." (Begoña Placencia)

____________________________________

"Un nus li tenallava la gola. No sabia ben bé si era de tristesa, de malenconia, d'alliberament... Li va acaronar els rínxols tant de temps anhelats mentre una llàgrima lliscava per la seva galta." (Marta Navarro)

____________________________________

                        "Observava els punts de polsim que flotaven a l'aire d'una línia de sol que entrava furtivament per l'orifici d'una bala. Era de dia." (Albert Miret)

____________________________________

"Insuportable, una setmana com la dels tres darrers anys. El que havia pensar fer, ben segur ho canviaria tot." (Begoña Placencia)

____________________________________

"Estranyament, la porta cedí amb suavitat. Tremolà. Sabia que era el final. I va entrar, feliç" (Xavier Vidal)

____________________________________

"I mentre s'allunyava del camí va pensar en les possibilitats de sobreviure. No tenia cap altra opció.Va fitxar la mirada en la llunyania i en aquell moment va ser conscient que guanyaria" (Iolanda Granados)

____________________________________

"Tanto, tanto lo deseó que cuando lo consiguió, la vida acabó." (Remedios Saiz)

____________________________________

"I mentre em rento les mans i tenyeixo l' aigua d' un vermell més esvaït, penso que aquest serà l'últim intent. Ningú no s' ho val." (Begoña Placencia)

____________________________________

"Va treure aquella carta. Ni tan sols sabia que estava signant la seva sentència de mort" (Iolanda Granados)

____________________________________

"El gat, adormit al sofà. El cafè, fumejant a la tassa. La música, sonant als altaveus. L'escriptora, escrivint al seu quadern. Tot a lloc." (Marta Navarro)

____________________________________

"Sona el timbre. Ningú darrera la porta" (Marta Navarro)

____________________________________

"No s'ho podia creure: això sí que era tenir sort! S'havia endut una noia al paller i, en acabar la feina, se li havia clavat l'agulla al cor." (Montse Carbó)

____________________________________

"Bramava en silenci, desesperada, aterrida, clavant-se les ungles. No quedava ningú més. Aquell món era buit. Llavors sonà el telefon." (Xavier Vidal)

____________________________________

"Cercava una solució, i amb una sorpresa n'hi va haver prou. Ara podia estar trist amb propietat!" (Albert Miret)

____________________________________

"Fa dies que ningú arrenca les pàgines del calendari i la casa sembla buida, però no pot ser" (Begoña Placencia)

____________________________________

"Suena el teléfono. Sobre la mesa un vaso de agua y entre las manos su fatídico final." (Remedios Saiz)

____________________________________

Seguiu llegint

"Historieta de la Caputxeta vermella", Albert Miret

A casa de la Caputxeta, mare i filla parlaven sobre si la caputxeta podia anar sola a veure l’àvia o no. Amb això, la Caputxeta, per convèncer a la seva mare va dir: “Mare, et prometo que mai parlaré amb cap desconegut”.
La mare de cop, recorda que és dilluns i és el dia que ve a “esmorzar” el caçador. Ràpidament es deixa convèncer per la Caputxeta i li diu que ja la deixa anar a ca la iaia.
La Caputxeta fa que s’entreté jugant al bosc, però en realitat està buscant al llop. Al cap d’una estona, la Caputxeta troba el llop al bosc i xerren. El Diàleg entre el llop i la Caputxeta es va embolicant i cada vegada és més eròtic, fins que se la menja... en sentit figurat, és clar.
Llavors el llop, que era un maníac que no en tenia mai prou, va corrent cap a casa de la iaia, i també se la menja. Per si no n’hi havia prou, es posa la seva roba.
El caçador, acabada la visita a casa la mare, va a buscar a la Caputxeta a ca l’àvia i es troba amb aquell llop que fent gracietes li diu que s’acaba de “menjar” a la Caputxeta i a l’àvia. En veure’l vestit de dona, com que el molt fatxenda detesta als transvestits, el mata allà mateix. Llavors li obre la panxa esperant capturar a les dues pobres dones, i per sorpresa no hi troba ni l’una ni l’altra. Llavors el caçador entén el que el llop li volia dir, i ple de ràbia li omple la panxa de pedres i li cus.
El llop, que encara no s’havia mort del tot, arrossegant-se es va acostar al riu per beure aigua. (Ja és conegut que després d’una operació tothom té molta set). Va ficar el morro a l’aigua, va perdre l’equilibri pel pes de les pedres i es va enfonsar.

Seguiu llegint

"El pastel de Caperucita", Remedios Saiz

Son las cinco de la tarde, en el interior del colegio empiezan a escucharse los gritos de los niños que ansiosos se disponen a salir. Las puertas se abren. Por ellas salen alborotados todos los alumnos. Entre ellos sale una niña pelirroja, a la que su familia llama cariñosamente Caperucita. En la calle, su abuela  espera impaciente abrazar a su nieta. 
Cogidas de la mano se dirigen a la casa de la abuela que está al final de la calle. Cuando se han alejado unos cientos de metros de la puerta del colegio, y la calle está desierta, se para un coche junto a ellas. Del interior sale un hombre malvado. Coge a Caperucita ferozmente del brazo y la introduce en el coche. La abuela grita con todas sus fuerzas mientras se abalanza sobre el hombre malvado. El hombre mete a la abuela en el maletero para que nadie pueda verla y sospeche de él.
Arranca el coche y se dirige a su casa que está situada en medio del bosque. Tiene que parar en un semáforo en rojo. Junto a él se para un cazador que va en moto. El cazador observa que en el asiento delantero va una niña llorando, “¡es Caperucita!”, piensa al reconocer que es la hija de su vecina. También oye los lamentos pidiendo ayuda de la abuela desde el maletero. Sospechando que la niña pueda estar en peligro, cuando el semáforo se pone en verde, decide seguir al coche. Al llegar a la casa esconde la moto entre la maleza y se acerca sigiloso. Cuando el hombre malvado está abriendo el maletero, el cazador le da un golpe en la cabeza que lo deja inconsciente. Le ata los pies y las manos para que no escape cuando despierte, y llama a la policía, que lo detiene. 
El cazador acompaña a Caperucita y a su abuela a la casa de la madre  de Caperucita.
-Mamá, mamá,...- grita Caperucita cuando ve a su madre.
-¿Que ha pasado? -le responde, mientras mira al cazador.
Caperucita le cuenta lo que han vivido. Pasan a la casa y mientras Caperucita y la abuela se sientan en el salon, la mamá de Caperucita le pide al cazador que le acompañe a la cocina
-¿Qué has hecho? -le recrimina la madre al cazador- éste era el plan del que te hablé para librarme de ellas sin que tú te implicases para recibir la herencia.
-Debiste avisarme -respondió el cazador.
-¡Bueno!... no te preocupes. Ve con ellas al salón. Mientras yo preparo unos bizcochos para merendar. Tú solo debes comer del que yo te ofrezca.
Transcurrido un rato, la mamá de Caperucita sale de la cocina con dos bizcochos de aspecto similar. Uno de ellos está emponzoñado con un veneno mortal que se lo ofrece a la abuela y a Caperucita. El otro se lo ofrece al cazador.
En un descuido de la mamá, la abuelita, que había escuchado que la mamá de Caperucita quería envenenarlas, cambia los pasteles. Y cada cual se come el pastel que se merece.

Seguiu llegint

"Quo vadis, Caputxeta", Iolanda Granados

QUO VADIS CAPUTXETA VERMELLA
El caçador camina per la carena, lentament. Mira avall. Veu com la boira encara abraça el poble d'on va sortir la caputxeta vermella. En no tornar, la mare de la nena ha pensat que alguna cosa havia passat. Angoixada, l'ha anat a buscar a la seva cabana al bosc i li ha encomanat que fes la recerca de la seva filla. Ell, expert caçador, ha entès quan ha arribat a casa de l'àvia que les sospites de la mare eren correctes.
Tot està regirat, però el que l'impacta més és el que veu en un dormitori de la casa. L'habitació està plena de sang i de restes humanes. Observa en silenci, camina amb compte, busca un indici, alguna cosa que li faci veure amb què o amb qui s'enfronta. Ho troba, un ullal clavat en una capçalera destrossada. L'agafa amb delicadesa, se'l mira. Un llop.
Surt fora de la casa i respira. Camina cap al pati i de sobte alça un dit mullat amb saliva per saber des d'on bufa l'aire. Si ha de caçar l'animal que ha fet això, requereix l'astúcia suficient perquè no l'olori. Si no ho fa, haurà begut oli, no el trobarà mai. Ell és expert en seguir petjades i aquestes que veu li donen una informació valuosa. És un animal vell, posa tota la pota a terra, no té l'agilitat d'altres membres més joves de la seva espècie. També veu la seva profunditat, aquest llop s'ha atipat de valent."Millor, més lent anirà, més fàcil d'empaitar-ho", reflexiona.
Té sort, l'aire ve en direcció cap a ell. Comença a caminar seguint les petjades de l'animal. Puja bosc amunt. No té pressa, sap que és seu. El veu en una clariana, al costat del riu, immòbil. Seu, deixa el fusell al costat i mentre se'l mira, imagina la conversa entre la mare i la seva filla aquest matí.
-Mira, caputxeta, la teva àvia no es troba bé. El llenyataire m'ha comentat que avui, en no veure-la cosint a l'eixida com fa cada dia, ha picat  la porta. Ella l'ha deixat passar. L'ha trobat al llit, morta de cansament. Ahir va segar l'ufalç i avui no es pot moure. La teva àvia sempre es posa reptes que l'esgoten. El teu pare hauria pogut fer aquesta feina sense problemes, però a ella li costa acceptar que s'està fent gran i que necessita ajuda. T'he fet un cistell amb menjar, porta-li i mira de no entretenir-te, tens feina a casa. Ves amb compte i no parlis amb desconeguts.
El caçador s'aixeca. S'acosta, lentament, mentre té la mirada fitxa en l'animal que es manté en la mateixa posició. "Deu ser molt, molt vell". Camina sense pressa. S'atura, el llop ha mogut una de les orelles en la seva direcció. Respira, sent com li batega el cor  Té el llop a l'abast, però no es mou. Els minuts d'espera se li fan eterns. Observa, alleugerit, com el depredador es relaxa i posa el cap a terra. “Ara sí, ara puc”. Avança,  gairebé ingràvid, el té a tocar. De sobte el llop es gira. Ell, amb un cop de fusell al morro, el deixa estabornit. Ràpidament treu una corda, li lliga les cames i li encaixa un morrió en la boca. Li obre la panxa i l'omple de pedres. Té un amic taxidermista que li ha ensenyat com cosir, ho fa desmanegadament, mentre el llop es manté rígid. La feina està feta. El deslliga, li treu el morrió i marxa.

La mare veu allunyar-se la nena. Avui no pot anar ella, té massa feina. Sospira i torna a dins de la casa.
La Caputxeta està amoïnada, avui està molt cansada, no li ve de gust anar a casa de l’àvia. Ha dormit malament i té són. A mig camí s’atura, seu al costat d’un arbre. Posa el cap al tronc. S’adorm. Somia que parla amb els animals, que els entén. Veu com se li apropa un llop. L'animal s'acosta manyac, ella li toca el cap, ell l'olora. No té por.
- On vas caputxeta?
- A casa de l'àvia, està enllitada i la mare m'ha dit que li porti aquesta cistella amb menjar.
- Tens pressa? Podríem jugar.
- Un altre dia, la mare vol que torni aviat a casa. Marxo.
El caçador amagat en un bosquet que el protegeix, mira l’animal. En la llunyania el veu aixecar-se, dolorit, ferit. Ha fet una bona feina. El contempla acostar-se al riu, lentament. Somriu, "està llest", pensa. El llop entra a poc a poc en l'aigua, té la panxa molt plena. Rellisca, el corrent és fort, s'enfonsa irremeiablement.
Mentre, la caputxeta es desperta de cop. Tremolant. "Quin somni he tingut!. Un llop m’ha demanat que jugués amb ell. Després l’he trobat a casa de l´avia, al seu llit, vestit amb la seva roba. I jo li anava preguntant:
-Àvia quins ulls més grans que tens.
-Són per a veure't millor.
-Àvia, quines orelles més grosses tens.
-Per escoltar-te millor.
-Àvia, quina boca més grossa que tens.
-Per menjar-te millor!!!!
I se'm menjava.
Ara he d'afanyar-me, ja m'he entretingut molt. Aviat arribaré. No vull que iaia pensi que m'he perdut".
Trobo que la meva néta triga massa. La seva mare ha trucat fa una hora per a dir-me que venia, estic preocupada. Ara la sento, ha obert la porta.
-Nena que hi ets? Deu meu, deu meu!!!!!
El llop s’abraona sobre la dona. Els seus ullals mosseguen el coll. La sang brolla incontenible. La dona crida amb horror. El llop esquinça la carn. Mastega amb delit, atipant-se. De sobte sent unes passes. S’alça amb tots els sentits alertes. Reconeix el soroll de les botes, les ha sentit des que era petit. Cal fugir. Veu la finestra oberta, salta.
-Àvia on ets? T'he portat menjar. Ets a la teva habitació? La noia emmudeix, li cau el cistell a terra. Aterrida, veu la sang, veu les restes. El silenci l'envolta i de sobte sent molta por. Corre cap a la porta d'entrada, surt i es topa amb el caçador. Sanglotant sense poder parlar se'l mira. La seva mirada explica tot l'horror de l'escena que acaba de veure.
- Caputxeta, tranquil·la ja ha passat tot. Mai més tornarà a fer mal a ningú. El llop és mort.
- Era el meu amic! Ell no pot haver estat!
- Els llops no són mai amics, són sanguinaris. Em sorprèn que no t'hagi atacat, has tingut molta sort.
El caçador deixa el fusell i seu en un banquet al costat de la porta. Té la nena a les seves cames. L'acaricia, suaument. Sent com el plor cada cop és més lleuger.
-No tinguis por, estic aquí per protegir-te.
La caputxeta el mira agraïda. Se sent bé al costat d'aquest senyor, no sap qui és, no l'ha vist mai, però ha mort el llop i ja no té por. L'home segueix acariciant-la,. Li toca la cara molla. Li somriu. Li passa la mà pel seu coll per continuar pel seu pit incipient. Sent que s'excita. Continua acariciant-la. Li toca les cames. S'entreté en els seus genolls. A poc a poc li puja la faldilla. Continua el seu recorregut. La nena es belluga inquieta. Ell la reté.
-Deixa’m! Vull marxar a casa!
-Sissss. No passa res. Tranquil·la. -Tanca els ulls mentre la bressola.
- Què fas desgraciat!! -El llenyataire branda la destral en alt. 
- Deixa la nena! Vine, vine, caputxeta.
L'ensurt fa que el caçador afluixi l'abraçada. Ella baixa de les cames i s'amaga darrere de l'home que ha vingut a salvar-la. El coneix, cada hivern els porta la llenya.
Un cotxe de la policia arriba pel camí. La mare els ha trucat, fa hores que no sap res de la seva filla ni del caçador que ha enviat a buscar-la. Des de l'interior del vehicle veuen un home dret amb una nena darrere de la esquena i un altre home assegut amb una destral al cap. Frenen, baixen del cotxe i senten una veueta que repeteix, com una cantarella:
“No parlaré amb desconeguts. No parlaré amb desconeguts.” 

Seguiu llegint

"Caputxeta, Caputxeta...", Montserrat Carbó

El caçador camina per la carena, lentament. Mira avall. Veu com la boira encara abraça el poble d'on va sortir la caputxeta vermella. En no tornar, la mare de la nena ha pensat que alguna cosa havia passat. Angoixada, l'ha anat a buscar a la seva cabana al bosc i li ha encomanat que fes la recerca de la seva filla. Ell, expert caçador, ha entès quan ha arribat a casa de l'àvia que les sospites de la mare eren correctes.
Tot està regirat, però el que l'impacta més és el que veu en un dormitori de la casa. L'habitació està plena de sang i de restes humanes. Observa en silenci, camina amb compte, busca un indici, alguna cosa que li faci veure amb què o amb qui s'enfronta. Ho troba, un ullal clavat en una capçalera destrossada. L'agafa amb delicadesa, se'l mira. Un llop.
Surt fora de la casa i respira. Camina cap al pati i de sobte alça un dit mullat amb saliva per saber des d'on bufa l'aire. Si ha de caçar l'animal que ha fet això, requereix l'astúcia suficient perquè no l'olori. Si no ho fa, haurà begut oli, no el trobarà mai. Ell és expert en seguir petjades i aquestes que veu li donen una informació valuosa. És un animal vell, posa tota la pota a terra, no té l'agilitat d'altres membres més joves de la seva espècie. També veu la seva profunditat, aquest llop s'ha atipat de valent."Millor, més lent anirà, més fàcil d'empaitar-ho", reflexiona.
Té sort, l'aire ve en direcció cap a ell. Comença a caminar seguint les petjades de l'animal. Puja bosc amunt. No té pressa, sap que és seu. El veu en una clariana, al costat del riu, immòbil. Seu, deixa el fusell al costat i mentre se'l mira, imagina la conversa entre la mare i la seva filla aquest matí.
-Mira, caputxeta, la teva àvia no es troba bé. El llenyataire m'ha comentat que avui, en no veure-la cosint a l'eixida com fa cada dia, ha picat  la porta. Ella l'ha deixat passar. L'ha trobat al llit, morta de cansament. Ahir va segar l'ufalç i avui no es pot moure. La teva àvia sempre es posa reptes que l'esgoten. El teu pare hauria pogut fer aquesta feina sense problemes, però a ella li costa acceptar que s'està fent gran i que necessita ajuda. T'he fet un cistell amb menjar, porta-li i mira de no entretenir-te, tens feina a casa. Ves amb compte i no parlis amb desconeguts.
El caçador s'aixeca. S'acosta, lentament, mentre té la mirada fitxa en l'animal que es manté en la mateixa posició. "Deu ser molt, molt vell". Camina sense pressa. S'atura, el llop ha mogut una de les orelles en la seva direcció. Respira, sent com li batega el cor  Té el llop a l'abast, però no es mou. Els minuts d'espera se li fan eterns. Observa, alleugerit, com el depredador es relaxa i posa el cap a terra. “Ara sí, ara puc”. Avança,  gairebé ingràvid, el té a tocar. De sobte el llop es gira. Ell, amb un cop de fusell al morro, el deixa estabornit. Ràpidament treu una corda, li lliga les cames i li encaixa un morrió en la boca. Li obre la panxa i l'omple de pedres. Té un amic taxidermista que li ha ensenyat com cosir, ho fa desmanegadament, mentre el llop es manté rígid. La feina està feta. El deslliga, li treu el morrió i marxa.


La mare veu allunyar-se la nena. Avui no pot anar ella, té massa feina. Sospira i torna a dins de la casa.
La caputxeta està amoïnada, avui està molt cansada, no li ve de gust anar a casa de l’àvia. Ha dormit malament i té són. A mig camí s’atura, seu al costat d’un arbre. Posa el cap al tronc. S’adorm. Somia que parla amb els animals, que els entén. Veu com se li apropa un llop. L'animal s'acosta manyac, ella li toca el cap, ell l'olora. De sobte li pregunta
- On vas caputxeta?
- A casa de l'àvia, està enllitada i la mare m'ha dit que li porti aquesta cistella amb menjar.
- Tens pressa? Podríem jugar.
- Un altre dia, la mare vol que torni aviat a casa. Marxo.
El caçador amagat en un bosquet que el protegeix, mira l’animal. En la llunyania el veu aixecar-se, dolorit, ferit. Ha fet una bona feina. El contempla acostar-se al riu, lentament. Somriu, "està llest", pensa. El llop entra a poc a poc en l'aigua, té la panxa molt plena. Rellisca, el corrent és fort, s'enfonsa irremeiablement.
Mentre, la caputxeta es desperta de cop. Tremolant. "Quin somni he tingut!. Un llop m’ha demanat que jugués amb ell. Després l’he trobat a casa de l´avia, al seu llit, vestit amb la seva roba. I jo li anava preguntant:
-Àvia quins ulls més grans que tens.
-Són per a veure't millor.
-Àvia, quines orelles més grosses tens.
- Són per escoltar-te millor.
-Àvia, quina boca més grossa que tens.
-Per menjar-te millor!!!!
I se'm menjava. Quina por!!!
Ara he d'afanyar-me, ja m'he entretingut molt. Aviat arribaré. No vull que iaia pensi que m'he perdut".
Trobo que la meva néta triga massa. La seva mare ha trucat fa una hora per a dir-me que venia, estic preocupada. Ara la sento, ha obert la porta.
-Nena que hi ets? Deu meu, deu meu!!!!!
El llop s’abraona sobre la dona. Els seus ullals mosseguen el coll. La sang brolla incontenible. La dona crida amb horror. El llop esquinça la carn. Mastega amb delit, atipant-se. De sobte sent unes passes. S’alça amb tots els sentits alertes. Reconeix el soroll de les botes, les ha sentit des que era petit. Cal fugir. Veu la finestra oberta, salta.
-Àvia on ets? T'he portat menjar. Ets a la teva habitació? La noia emmudeix, li cau el cistell a terra. Aterrida, veu la sang, veu les restes. El silenci l'envolta i de sobte sent molta por. Corre cap a la porta d'entrada, surt i es topa amb el caçador. Sanglotant sense poder parlar se'l mira. La seva mirada explica tot l'horror de l'escena que acaba de veure.
- Caputxeta, tranquil·la ja ha passat tot. Mai més tornarà a fer mal a ningú. El llop és mort.
- Vaig somiar que era el meu amic! Ell no pot haver estat!
- Els llops no són mai amics, són sanguinaris. Em sorprèn que no t'hagi atacat, has tingut molta sort.
El caçador deixa el fusell i seu en un banquet al costat de la porta. Te la nena a les seves cames. L'acaricia, suaument. Sent com el plor cada cop és més lleuger.
-No et preocupis, estic aquí per protegir-te.
La caputxeta el mira agraïda. Se sent bé al costat d'aquest senyor, no sap qui és, no l'ha vist mai, però ha mort el llop i ja no té por. L'home segueix acariciant-la. Li toca la cara molla. Li somriu. Li passa la mà pel coll, pel seu pit incipient. Sent que s'excita. Continua acariciant-la. Li toca les cames. S'entreté en els seus genolls. A poc a poc li puja la faldilla. Continua el seu recorregut. La nena es belluga inquieta. Ell la reté.
-Deixa’m! Vull marxar a casa!
-Sissss. No passa res. Tranquil·la. -Tanca els ulls mentre la bressola.
- Què fas desgraciat!! -El llenyataire branda la destral en alt. 
- Deixa la nena! Vine, vine, caputxeta.
L'ensurt fa que el caçador afluixi l'abraçada. Ella baixa de les cames i s'amaga darrere de l'home que ha vingut a salvar-la. El coneix, cada hivern els porta la llenya.
Un cotxe de la policia arriba pel camí. La mare els ha trucat, fa hores que no sap res de la seva filla ni del caçador que ha enviat a buscar-la. Des de l'interior del vehicle veuen un home dret amb una nena darrere de la esquena i un altre home assegut amb una destral al cap. Frenen, baixen del cotxe i senten una veueta que repeteix, com una cantarella:
“No parlaré amb desconeguts. No parlaré amb desconeguts.” 

Seguiu llegint